El productor musical Mateu Picornell, a l'estudi.

El productor musical Mateu Picornell, a l'estudi.

12/09/03 0:00
TW
0

MARIANA DÍAZ. Palma.
Encara que la seva esverada cabellera arrissada pentina canes blanques, Mateu Picornell és un jove a la quarantena que ha projectat la seva carrera fora de l'Illa. Els seus començaments van anar sobre l'escenari, però aviat li va picar la curiositat de l'altre costat i ho va canviar per l'estudi d'enregistrament. Com a productor ha fet rock, pop, folk, blues i clàssica, que és el que més l'atreu, no en va és el cap tècnic de l'Auditòrium. Ha estat aquesta afició la que l'ha duit a aconseguir un Grammy llatí en companyia d'un grup de músics, actors i tècnics que van gravar Història del soldat, d'Stravinsky i Ramuz. Va ser l'enginyer de so i productor musical del treball que ha rebut el Grammy al millor àlbum de clàssics 2003. Ho tenia tan callat que gairebé ni ens vam assabentar.

-Millor no parlar de polítiques, deixem la música al seu lloc, nosaltres treballam per a la música, ens agrada el que feim. Paquito d'Rivera, que també va rebre el Grammy al Millor Disc de Jazz, no va acudir a rebre'l per tota aquesta història que no van voler donar el visat als cubans, que em sembla una cosa molt lletja, però millor no entrar en política.

-Com heu aconseguit un premi tan important?
-Això va sorgir com un projecte d'una obra de teatre que havia de representar-se a l'auditori Alfredo Kraus de Las Palmas. Després de mesos d'assaig anàrem allà a representar quan unes tempestes van xapar un enorme vidre que hi ha a l'escenari i vam haver de suspendre. Per aprofitar el temps vam fer uns enregistraments que ens van quedar més o menys formidables, que vaig finalitzar a Palma. El projecte va quedar una mica oblidat perquè penses que la clàssica no es ven molt, encara que vam quedar molt satisfets del treball; la sorpresa va ser quan la Societat general d'Autors el va presentar als Grammy i va quedar nominat. Amb això ja ens vam posar molt contents però, al final, a més va caure el premi.

-Quin tipus de producció és?
-Va sortir en format disc-llibre. Els productors executius van ser Dania Devora i José Luis Rupérez. Va participar gent d'Espanya, Cuba, Estats Units, i això va afegir més dificultat a la complexitat de la peça. Entre ells hi ha Paquito d'Rivera, que va tocar el clarinet i va fer la direcció musical; Javier Gurruchaga, Nacha Guevara, l'actor cubà Wladimir Cruz, Àlvaro de Luna, la ballarina Trinidad Jiménez, i set músics com el violí Víctor Ambroa, coproductor musical amb mi. Pels músics és de molt difícil execució perquè Stravinsky escrivia perquè no es relaxassin ni un moment.

-Els Grammy llatins són una segregació o una necessitat per lluitar contra el poder anglosaxó?

-El premi corona una carrera?
-Els amics i la família em diuen «Un Grammy és la llet!» i jo pens que igual no li he donat la importància que té, encara que estic contentíssim perquè, a més, mai no me n'havien donat cap. No oblidem que és un premi compartit, si bé és veritat que tenc una part de pes important, vaig ser del que més treballà. Un Grammy no és un punt d'inflexió, és una cosa que succeeix, confii seguir i que succeeixin coses. L'important és treballar en una cosa que t'ompli musicalment, no oblidem que el cor de tot és la música, que és el que ens mou, perquè res paga els dolors d'estómac.