L'escriptor algerianofrancès, d'ascendència menorquina, Albert Camus publicava la seva novel·la «La pesta» i situava aquesta gran dissort col·lectiva a una de les ciutats d'Algèria que més estimava: «Els curiosos esdeveniments que són el tema d'aquesta crònica s'han produït el 1947, a Orà. Per regla general, allò resultava quelcom poc ordinari. A primera vista, Orà és, efectivament, una ciutat ordinària i no gaire més que una prefectura francesa de la costa algerina. La ciutat ella mateixa, s'ha d'admetre, és lletja. D'aspecte tranquil, és precís dedicar-hi algun temps per adonar-se d'allò que la fa diferent a tantes altres ciutats comercials que es troben arreu del món. Com es pot imaginar, per exemple, una vila sense coloms, sense arbres, sense jardins, un lloc on no hi ha ales batents, ni estremir de fulles, és a dir, un indret neutre, tot en gros. El canvi d'estacions s'ha de llegir en el cel. La primavera s'anuncia només per la qualitat de l'aire o els cistells de flors que venedors de carrer porten des dels afores...».
Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913-Villeblevin, Yonne, 1960) és un dels escriptors europeus moderns que ha gaudit de major influència i difusió. Fill d'un agricultor, passà la seva infància i gran part de la seva jovenesa a Algèria, estudià filosofia a la universitat d'Alger i després es dedicà al periodisme. Durant la Segona Guerra Mundial milità en la Resistència i fou un dels fundadors del diari clandestí «Combat», del qual fou director i editorialista. Quan redactà «La pesta» va voler fer una al·legoria de la condició humana a través de la descripció d'una ciutat assetjada per la gran malaltia. La pesta. Del llatí «pestis», malaltia febril, endèmica, que causa gran mortaldat, com és el cas de la «pesta bubònica», que es diu de la pesta ordinària, a causa de les bubes que produeix al sotaventre i baix dels braços. Però la pesta que descriu Camus és d'arrel desconeguda, misteriosa i quasi sempre letal. I la calor de l'estiu era un aliat de la malaltia, ajudant-la a estendre més i més el contagi. «Durant el mes de setembre... la pesta tingué la vila replegada sobre si mateixa... La boira, la calor i la pluja se succeïren en el cel... Rieux i els seus amics descobriren aleshores fins a quin punt estaven cansats. De fet, els homes de les formacions sanitàries no arribaven a digerir aquesta fatiga. El doctor Rieux se n'adonava tot observant sobre els seus amics i sobre si mateix el progrés d'una curiosa indiferència. Per exemple, aquests homes que, fins aleshores, havien mostrat un viu interès per totes les novetats entorn de la pesta, havien deixat de preocupar-se'n...».
Cap al final del llibre, la pesta s'ha esvaït. Però Camus adverteix que escoltant, efectivament, «els crits d'alegria que pugen de la ciutat, Rieux recordava que aquest goig era sempre amenaçat. Doncs ell sabia que aquesta multitud alegre ignorava que es pot llegir en els llibres que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot restar desenes d'anys adormit en els mobles i la roba blanca, que espera amb paciència dins les cambres, els soterranis, les maletes, els mocadors, les paperasses, i que, potser, vindrà el dia que per desgràcia i ensenyament dels homes, la pesta desxondirà les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.