Port Tarascó (1890)

Alphonse Daudet, un dels més grans novel·listes francesos (Nîmes, 1840-París, 1897), conegué la vida aventurera ben jove. La seva infantesa va transcórrer a Provença, i després de la ruïna dels seus pares es traslladà a París en companyia d'Ernest, el seu germà gran. Alphonse tenia nonés disset anys i allà ambdós restaren per algun temps al servei del duc de Morny, director del periòdic Le Figaro. Començaria, aleshores, la seva carrera d'escriptor. De tota la seva producció literària, la part més universal i celebrada és la trilogia de Tartarí de Tarascó, el seu originalíssim i còmic personatge que representa tots els defectes i totes les virtuts de la Provença. Aquesta trilogia es compon de Tartarí de Tarascó, Tartarí en els Alps i Port Tarascó. Encapçalava aquesta darrera narració amb els mots següents: «Era setembre i a Provença, en el començament de la verema, fa cinc o sis anys. Des d'un hermós break estirat per dos cavalls de Camarga, que ens portava rena lliure al poeta Mistral, al meu fill major i a mi a l'estació de Tarascó per a prendre el ràpid P.L.M., ens semblà diví aquell capvespre d'una pal·lidesa ardent, després d'un dia gris, esgotador, febril, apassionat com un hermós rostre de dona del Migdia. No hi havia ni un buf d'aire, malgrat la velocitat de la nostra cursa. Els rosers d'Espanya, de fulles llargues, encintades, rectes i rígides, creixien a la vorera dela camins; i per totes les carreteres, d'una blancor de neu, d'una blancor de somni, on la polseguera cruixia immòbil sota les rodes, vèiem passar una lenta desfilada de carros carregats amb raïm negre, només raïm negre, i rere d'ells al·lots i al·lotes, muts, greus, molt alts i airosos, de cames llargues i ulls negres. Dins els covos, els cistells, sota els capells dels veremadors, sota el mocador del cap, les quals puntes mantenien entre les dents estretes aquelles xicotes, només es veien ulls negres i raïms negres...». Mistral i Daudet parlen pel camí. Comenten l'esperit provençal que perviu i vol perviure. De vegades en cançons molt antigues, com aquella del 1793 i que diu: «De brin o de bran/ Cabussaran/ Do u fenestroun/ De Tarascoun/ Dedins lou Rose...», això vol dir, «de bon grat o per força/ et llançaran/ des del finestral/ de Tarascó/ al Roine». I parlant, parlant, Daudet i Mistral comenten un procés de dotze anys enrere, dit de «La Nouvelle France» i de la colònia de Port-Breton, així com del volum Memoria amb cartes dels emigrants publicat per un tal doctor Baudouin, metge de l'expedició. Es tractava d'una fracassada colonització per part de gent de Bretanya a terres exòtiques. Daudet tingué aleshores la idea de traslladar aquelles experiències reals a la Provença, a Tarascó, i fer-ne una còmica i entretinguda aventura fictícia, crítica dels colonitzadors que es repartien, aleshores, el que avui deim «tercer món» i explotaven, moltes vegades injustament i despòticament, els recursos naturals de cada país sotmès. Conta, aleshores, Daudet una aventura agosarada i plena de desbarats que només pot caber en la ment calenta dels meridionals, tots ells dirigits i animats per Tartarí. I tanmateix el sol d'altres latituds els farà veure el seu fracàs i el seu desastre. Serà la caiguda de l'heroi al davant dels ulls de tothom. I llavors, l'abandonament, l'oblit i la mort...