«Benicio del Toro pot transmetre l'aire introspectiu perfecte per al personatge»

-El vostre nou film serà un thriller amb tocs de ciència-ficció que encara no té títol. En quina fase està?

-Quan estic rodant una pel·lícula, sempre m'agrada avançar-hi la següent perquè, si no, hi ha un buit tremend. Quan rodava El robo más grande jamás contado ja pensava que la meva història següent seria un thriller fosc, modern, dens, sofisticat, espectacular i rodat a Mallorca, perquè sempre he pensat que l'Illa és un lloc idoni per filmar un thriller. El seu paisatge em motiva molt. En aquests moments, n'he acabat el tractament. Ara, estic centrat en el guió definitiu.

-El procés més llarg.
-Sí, però no el més angoixós. Una vegada que ja tenc definida la idea, estic més excitat. Abans, quan només tenia una pàgina en blanc, estava més angoixat. 'Parir' la història és, d'una banda, el procés més estimulant però també el més anguniós perquè no saps, fins que ho llegeixi un altre, si el que tens entre mans val la pena. S'ha de sentir passió per allò que hagis creat per arrossegar-hi, així, l'equip i el públic. Ara començ a veure que tot va encaixant.

-I l'argument?
-Aquesta història m'està costant molt, perquè hi he de renunciar a l'humor, ja que no l'admet. Tracta de persones que decideixen posar fi a la seva vida en contra de la seva voluntat: se suïciden sense saber per què. Mescla el misteri amb un punt de ciència-ficció, però sense perdre la credibilitat. Proposa uns temes molt anguniosos i en què la tensió és contínua i constant.

-Teniu por que no agradi al públic?
-No. Seven, Els altres o Los sin nombre provoquen autèntica por. La meva història no és estrictament de terror: més aviat de suspens o de misteri. Serà molt nocturna. La rodaré a Magaluf, a l'Arenal o al barri xinès per cercar el punt bullent de la nit. També hi haurà escenes en penya-segats, en grans mansions palatines i, fins i tot, a les coves d'Artà.

-Ja sabeu amb exactitud on es rodarà?
-La història queda molt localitzada i totalment tancada. Ara queda afinar-ne el guió i triar un guionista dels Estats Units que tradueixi i, alhora, adapti el film.

-Per què heu pensat en Benicio del Toro?
-La pel·lícula no juga amb cànons estrictament llatins: remet a uns codis narratius dels Estats Units. Per això, per fer-la creïble, s'ha de recórrer a actors que l'espectador situï en l'acció que s'està exposant. Encara així, vull mantenir la meva personalitat envoltant-me d'actors hispans i de llatins. A més, Benicio del Toro transmet l'aire introspectiu que necessita el personatge: un home molt turmentat. Són gent normal tancada en una cosa que els supera i que, alhora, tracten d'esbrinar què passa. En aquests moments, el suïcidi s'ha convertit en una cosa molt quotidiana. Obres un diari i gairebé sempre hi ha alguna notícia que en parla en un lloc del món o l'altre. La pel·lícula és la meva catarsi i, ho esper, la de molts espectadors davant d'aquest terror amb el qual ens estan obligant a viure.

-En quin punt es troben les negociacions?
-Sap que el projecte existeix, hi està interessat, espera que li arribi el guió definitiu i, sense cap dubte, falta trobar dates adequades.

-Per què heu escollit Elena Anaya?
-Necessitava una actriu molt física, algú que, si ha de córrer o botar, sigui creïble. A més, té una mirada elèctrica. El seu personatge sofreix un xoc i Elena té la intensitat necessària per transmetre a l'espectador aquesta sensació. Fa una parella molt interessant amb Benicio del Toro. Entre ells, sorgeix una història romàntica gens convencional. Són dues persones al llindar de l'abisme i que es donen suport l'un a l'altra de manera desesperada. No es tracta de cap història d'amor usual, perquè no hi ha enamorament, però sí una aventura viscuda en comú.

-Amb aquest projecte, canviau de gènere després d'endinsar-vos en una aventura èpica i en una comèdia.

-M'agrada molt canviar de gènere. El corazón del guerrero era una pel·lícula que recollia diversos gèneres i El robo era pensada per a la gent del país. La nova es destina al mercat internacional.