La carta d'una princesa (1870)

Miquel Ferrà i Martorell29/08/03 0:00

Ha estat proclamada la caiguda de l'emperador Napoleó III de França. Les persones reials corrien molt de perill. L'emperadriu Eugenia de Montijo fugí de París. Però la princesa Clotilde de Savoia no va voler abandonar la capital com una fugitiva. El comandant en cap de la plaça, Trochu, l'aconsellava anar-se'n immediatament puix que la situació empitjorava. També son pare, el rei d'Itàlia Víctor Manel II, havent tingut notícia de la gran derrota francesa a Sedan, endevinà que en qualsevol moment podia esclatar a París la revolució. Sense comunicar-ho al govern italià, féu marxar cap a França el Marquès de Spinola, el qual tenia per missió convèncer la princesa de sortir d'aquell país i tornar a la cort italiana. La premsa deia: «Bonnes nouvelles à Paris. On a chassé cett e coquine de l'Emperatrice et la République est proclamée...»

Qualsevol s'hauria espantat. Però Maria Clotilde va escriure una carta a son pare, el rei d'Itàlia, on entre altres coses, li explicava: «Li puc assegurar que no és aquest el moment de marxar; jo sé que per l'amor que sent envers de mi m'ho aconsella. Però estigui segur, papà, que encara no hem arribat a tal extrem. La meva partida no podria causar l'efecte pitjor i més deplorable, no ho puc dissimular, sé el que es diu i el que es pensa aquí. No tenc gens de por; ni veig tampoc perquè l'hauria de tenir. De què i per què? El meu deure es romandre aquí mentre pugui, encara que quedar-me significàs la mort; no es pot fugir al davant del perill. Sóc francesa i no puc abandonar la meva nova pàtria; quan em vaig casar, tot i que era tan jove, sabia el que feia; i si ho vaig fer fou per pròpia voluntat. Pel bé del meu marit, dels meus fills, del meu, he de restar aquí. I fins i tot per l'honor del meu nom, que és el vostre, estimat pare, si és que em puc expressar així: l'honor de la pàtria on vaig néixer. Si li dic tot això, és després d'haver-ho pensat molt. Vostè em coneix, estimat pare, i sap que res no em farà faltar al meu deure. I ho faria si me n'anàs en aquests moments. No tinc tant amor al món, a les riqueses, a la posició que he gaudit...»

Tanmateix, De Nigra i Vimercati, al qual diplomàtic havia dit el rei: Vostè em respon amb el seu cap de la seguretat de la meva filla!, pogueren convèncer la princesa per tal que passàs la nit a l'ambaixada d'Itàlia, on desdejunà el matí següent, per tornar al Palais Royal, on anà a missa i visità per darrera vegada els «seus pobres», acomiadant-se després dels alts oficials de la guarnició. Sortí del palau molt emocionada i tornà a l'ambaixada italiana. Llavors, en el cotxe de De Nigra anà a l'estació de Lió, on fou reconeguda i saludada. Només en saber que la seva família estava sana i estàlvia, passà la frontera.