«Els escriptors mai no entenen la pel·lícula»

-Quant de temps fa que vós coneixeu la vila de Pollença?

-Jo vaig ser a Veneçuela set anys, des del 1952 fins al 1959, i quan vaig tornar vaig passar les meves primeres vacances al Port de Pollença. Hi vaig tornar durant molts anys i em va costar descobrir Pollença poble: va ser per casualitat, vaig haver de dur el meu moix a un manescal i al Port de Pollença no n'hi havia cap. Així va ser.

-Ha canviat molt Pollença des de llavors...
-Bé, a mi m'agradava molt llavors i em continua agradant ara. Acab de veure una vegada més el Calvari i sempre em deixa astorat. M'agrada molt aquesta regió, crec que és la menys explotada de Mallorca i a la mateixa vegada és la més tranquil·la i la més agrícola. M'agrada que hi hagi un sentiment encara anterior a aquesta època, cosa que not desapareguda a Andratx, per posar només un exemple.

-Veniu a passar les vacances d'estiu amb la família?

-Si, passam aquí els dos mesos d'estiu i alguna altra temporada més curta. Tenim una casa al camp i, darrera, hi ha una muntanya de pedra que crec que ha de tenir un imant molt gros a dins perquè influeix dins nosaltres d'una manera decisiva, té un magnetisme molt especial.

-D'on prové el vostre interès pel cinema, com va néixer?

-Jo abans em dedicava a la informàtica i em sentia molt a gust, no pensava en el cinema. Sent a Veneçuela vaig veure Muerte de un ciclista i vaig dir-me que me'n volia tornar a Espanya a posar-me al servei de la indústria cinematogràfica. Jo detestava el cinema espanyol perquè em pareixia molt trist i amb aquesta pel·lícula vaig pensar que hi havia hagut un despertar, alguna cosa diferent. Va ser llavors

-Si parlam de les vostres pel·lícules, hem de dir que «Amantes» és per a moltes de persones un dels millors films enregistrats a l'Estat espanyol. Va fer plorar molta de gent. Què en pensau d'aquest fet?

-Sí. Et pot dur d'un sentiment a un altre i val molt la pena, però jo he de dir que no és, de les meves pel·lícules, la que més m'agrada. Després de rodar-la vaig tenir accés a un altre cinema molt més complet, amb més recursos, com ha de ser. Record que vàrem salvar-la gairebé de casualitat.

-Què recordau dels vostres inicis com a director?
-Idò que hi havia una lluita fonamental, que era contra la censura i havia de triar entre sotmetre'm als seus dictats o restringir-me i acceptar un tipus d'avantguarda que no tenia tant de públic però sí molta més llibertat que no el cinema permès. Fada Morgana va ser això i era la filosofia de l'Escola de Barcelona d'aquell temps.

-Ara ja no existeixen aquests problemes amb la censura que potser us obligava, si se li pot anar a cercar alguna cosa positiva a la retallada de llibertats, a ser més creatius...

-Bé, ara hi ha unes altres formes de censura. Existeixen els senyors del cinema comercial i el mateix públic, que estableix alguna forma d'autocensura, que és encara pitjor que allò que patírem.

-Vós sou un dels directors que més gaudeixen recreant obres de la literatura contemporània a la gran pantalla. De vegades els autors que heu escollit no queden totalment satisfets quan veuen la seva obra passada al cinema. Què en pensau de les seves reaccions?

-És veritat, i jo ho puc trobar normal. Els escriptors mai no entenen la pel·lícula que surt d'una cosa escrita per ells i això és raonable, perquè també el públic opina normalment que sempre està millor la novel·la. No ho sé. Jo els tenc molta d'estima als autors, però, i perdó per l'atreviment, l'autor que està millor per fer una pel·lícula és el que està mort. Si estan vius, raonablement hi ha problemes amb ells.

-Què us sedueix d'una novel·la per arribar a la conclusió que val la pena passar-la al cinema, traslladar les imatges del paper al cel·luloide?

-M'ha de seduir la interpretació que jo he fet del llibre.

-Ja vam poder veure que el personatge de «Juana La Loca» que coneixem es va trastocar per la vostra pel·lícula. Com serà el personatge de Carmen en el film que estau a punt d'estrenar?

-A veure com ho recollirà el públic, però hem intentat que sigui un personatge que respongui a un eslògan que no sé per què no s'usa a la pel·lícula però que m'agradaria que s'utilitzàs i és: això és una història real, però sublimada a la llegenda. He partit de la base que Carmen va existir, perquè és el resultat d'un relat oral que li va fer Eugenia de Montijo a Merimé.