Miquel Ferrà i Martorell21/08/03 0:00
TW
0

Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 1869-Madrid, 1968) publica, en aquesta data, Flor nueva de romances viejos, un gran aplec de cançons populars medievals recollit durant bona part de la seva vida i que ens endinsa en els temps del gòtic. Fins i tot un dels romanços que hi figura és mallorquí, importat d'Itàlia. Però el que avui comentam és el romanç que es feia o s'inspirava vorera de mar, tan lluny d'aquells altres temes mesetaris de l'antiga Castella, on el camperol es passava l'existència sense haver vist mai la mar. Per això era necessari cercar en el romanç d'Aragó, de Catalunya, de València, d'Andalusia...

«Miraba de Campo-Viejo/ el rey de Aragón un día,/ miraba la mar de España/ cómo menguaba y crecía;/ mira naos y galeras; / unas van y otras venían;/ unas cargadas de sedas/ y otras de ropas finas;/ unas van para Levante,/ otras van para Castilla./ Miraba la gran ciudad/ que Nápoles se decía...»

Nàpols. Aquesta és la clau de molts dels arguments marítims.

«A la voreta de mar/ n'hi ha una donzella/ que en brodava un mocador,/ la flor més bella./ Com ne fou a mig brodar/ li manca seda./ Gira els ulls envers la mar:/ veu una vela;/ veu venir un galió/ tot vora terra;/ ne veu venir un mariner/ que una nau mena./

-Mariner, bon mariner,/ que en porteu seda?/-De quin color la voleu,/ blanca o vermella?/-Vermelleta la vull jo/ que és millor seda./ Vermelleta la vull jo,/ que és per la reina./ -Pugeu a dalt de la nau,/ triareu d'ella./-Ai no!, no hi puc pujar,/ no tinc moneda./ Lo meu pare té les claus/ de l'arquimesa./-No quedeu per diners, no,/ prou fio d'ella./ La donzella entra a la nau,/ tria la seda/ Mentre va mercadejant/ la nau pren vela./ Mariner es posa a cantar/ cançons novelles./ Amb lo cant del mariner/ s'ha adormideta/ i amb el soroll de la mar/ ella es desperta./ Quan ella s'ha despertat/ ja no en veu terra:/ la nau és en alta mar,/ pel mar navega/-Mariner, bon mariner,/ torneu-me en terra,/ que los aires de la mar/ me'n donen pena./ Això sí que no ho faré/ que heu d'esser meva/ Set anys ha que vaig pel mar/ per vos, donzella;/ cent llegües dins de la mar/ lluny de la terra./ -De tres germanes que som,/ só la més bella;/l'una en porta vestit d'or,/ l'altre de seda/ i jo, pobreta de mi,/ de sargil negre./ L'una és casada amb un duc,/ l'altra és princesa/ i jo, pobreta de mi,/ só marinera./ -No sou marinera, no,/ que en sereu reina,/ que jo só lo fill del rei/ de l'Anglaterra».

Heus aquí la fantasiosa i ingènua narració d'un rapte per amor, amb totes les peripècies i casualitats que convé al trobador. La mar, en aquells segles, XIV, XV i XVI era bella de contemplar però també una amenaça, per on venien els perills, les invasions, les males noves...

«Galeritas de España/ parad los remos/ para que descanse/ mi amado preso...»

Platges de fortuna i de dissort, segons com es gira el vent.