Miquel Ferrà i Martorell20/08/03 0:00
TW
0

Era vital. Molt vital. Li agradava la platja mediterrània. La Costa Blava francesa. La Riviera italiana. Francès d'origen suís, Le Corbusier, el veritable nom del qual era Edouard Jeanneret-Gris (1887-1965), fou molt més que un arquitecte. Propugnà un rigorós ordenament i simplificat de les formes arquitectòniques i com a urbanista atacà els problemes que provoca la concentració a les grans ciutats. Arquitectura i naturalesa havien d'anar de la mà. I el paisatge urbà havia de tenir coherència. Obres seves, per demostrar aquestes teories i que són avui considerades prototipus del seu moviment artístic, podem considerar la vil·la Stein, a Garches; la vil·la Sovoye, a Poissy; la concepció de la ciutat radiant de Marsella, la capella de Notre-Dame du Haut, a Ronchamp...

Però Le Corbusier fou també pintor i juntament amb Ozenfant, el 1918, fundava el «purisme». Com a escriptor teòric, redactà i publicà Temes d'urbanisme (1945) i El Modulor (1950), llibres imprescindibles en la història de l'arquitectura i l'enginyeria.

El missatge de Le Corbusier sembla calcat d'aquell poeta que va fer elogi de l'estètica:

«Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva bona estrella, allò que et fa servir, la cosa que et fa esser singular entre els homes. Has de fer un esforç en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop del teu martell, depengués la salvació de la Humanitat.

Perquè en depèn, ja t'ho pots creure! Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en la teva feina, fas més que un emperador regint automàticament els seus estats; fas més que el que inventa teories universals per a satisfer només la seva vanitat, fas més que un polític, que l'agitador, que el que governa. Pots rebutjar tot això i també com arranjar el món. El món s'arranjaria molt bé ell tot sol si tothom complís amb el seu deure amb amor, a ca seva.

Tot el que s'ha de fer és restar viu, això només, que la vida ja s'arranja a si mateixa...».

Vocació. Innovació. Esperit creatiu. Tècnica acurada. La teoria de renovar i renovar-se. Un home, un gran arquitecte, un creador, només portant un minúscul eslip banyador i unes ulleres, va per la sorra de la platja, contempla una barca de pescadors i el conjunt, embarcació, homes i velam, no li sembla inferior als aires imponents d'una catedral gòtica o un gratacels americà...

«Una barca de pescadors surt a la mar, es gronxa sobre les ones, aixeca la seva vela que s'infla al vent i porta la barca i els homes; i comença a interessar-me la disposició de la barca que li permet surar, sent la força de la vela que l'empeny, i l'art del timoner que la dirigeix. La ciència aplicada, la indústria de l'home que se'n sap servir, la tècnica, tot plegat, ocupa el meu pensament...».