Miquel Ferrà i Martorell19/08/03 0:00
TW
0

Tal dia com avui mor a la ciutat d'Starnberg, Baviera, el famós químic alemany Johann Friedrich Wilhelm Adolf Baeyer. Aquest savi havia rebut el 1905 el premi Nobel de Química, en reconeixement per la seva obra en la química orgànica sintètica, particularment per la síntesi de l'indi. Nascut el 1835, Baeyer era fill d'un general prussià i d'una jueva. Potser, en un principi, per influència de son pare, que s'interessà per les ciències i fou director de l'Institut Geogràfic de Berlín el 1870, el jove estudià a Heidelberg amb els prestigiosos investigadors i professors Bunsen i Kekulé. Es graduava en química el 1858 i el 1863 descobria l'àcid barbitúric, del qual deriven les famoses píndoles per a dormir.

Donà aquest nom a la substància a causa de l'al·lota que aleshores estimava i que nomia Bàrbara. Després, Baeyer investigà tintures i fou aleshores quan aconseguí de sintetitzar l'indi. Animat per aquell procés, el seu deixeble de confiança, Graebe, sintetitzà l'alizarina. El 1875 el reclamaren de la Universitat de Berlín per tal de succeir-hi Liebig, que havia mort. Allà fundà un laboratori que gaudiria de gran prestigi arreu d'Alemanya i quan hi treballava, en companyia d'un fill del també famós científic Perkin, trobà nous mètodes per a formar petits anells d'àtoms de carboni i realitzà una teoria sobre el tema, la «teoria de les tensions», destinada a explicar per què els anells de cinc o sis àtoms eren molt més comuns que els de menys quantitat.

Expliquem que l'indi natural és un colorant de pila blau, que a més d'esser estable a la llum i al rentat, és sòlid als àcids i als àlcalis. Antigament es treia de la planta de l'anyil, diverses espècies del gènere Indigofera, de la família de les papilonàcies, que es cultiva en gran escala a l'Índia i a Java. Aquesta planta conté un glucòsid de l'indoxil, anomenat «indicà», que es troba principalment a les fulles, i també un ènzim, «indimulsina» que és capaç de desdoblar l'indicà en glucosa i indoxil. Però Baeyer, amb l'indi obtingut per síntesi, ha aconseguit suplantar quasi completament en el mercat l'indi natural.

Pel que fa a la feina de Baeyer sobre les tintures, podríem dir que aquesta suposà una superació del tenyit tradicional. Les matèries que s'han de sotmetre a la tintura han d'esser poroses per tal que s'hi puguin produir els fenòmens físics d'absorció, capil·laritat i adherència. Químicament es suposa que el colorant es combina amb les molècules de les substàncies que s'han de tenyir, mentre que la teoria electrocoloïdal, que és la que aquí ens interessa, suposa que els colorants s'uneixen a altres matèries gràcies a la càrrega elèctrica positiva o negativa que posseeixen quan es troben en estat coloïdal, i són atretes per les càrregues de signe contrari de tals matèries.