Joan Maragall (Barcelona, 1860-Id. 1911), gran poeta, fill de família industrial però entregat des de la seva adolescència a la vocació literària. Després d'estudiar Dret i obtenint el títol d'advocat el 1884, es dedicà a les lleis una breu temporada. Tanmateix decidí treballar en el periodisme i la poesia. Algunes de les seves obres com La vaca cega ocupen un lloc fonamental en les més exigents antologies. El 1904 era proclamat Mestre en Gai Saber i el 1910 li era concedit el premi Fastenrath. Però tal volta la seva obra de més profundes meditacions sigui Elogis:
«Com fantasmes portats per la roda de les estacions, cada any, en apropar-se l'estiu, se'm representen unes quantes escenes, uns quants paisatges, que entre tants que caigueren en el caos de l'oblit, resten vius en la meva memòria, però només s'animen amb la lluentor d'aquella mateixa llum de quan aparegueren. Així haureu observat que, en tot vast panorama que us doni la Natura, hi ha tal lloc, tal muntanya, tal poblet llunyà, que es troba com amagat, dissimulat tot el dia en el conjunt de l'extensa perspectiva, tot el dia menys una hora que, per donar-li els raigs del sol de certa manera, o serenar-se, no sé com, l'aire al seu entorn, es destaca i brilla, i se'ns apareix, per alguns instants, com si no més en ells visqués, i així neix i mor en realitat per a nosaltres cada dia. Doncs així mateix, jo veig, cada any per aquest temps tal escena, tal paisatge, en el panorama de la meva memòria...».
Tornam al tema dels balnearis de muntanya: Panticosa, Sant Hilari Sacalm, Caldes de Malavella, Termes Pallarés, Cestona, La Toja, Santa Àgueda (on el 1897 fou assassinat el president del Consell de Ministres, Cánovas del Castillo), Ledesma, Mondariz, etc.
«La tarda era un poc humida, ennuvolat el cel altíssim; les immòbils corifees tremolen en les seves carns lànguides sota les pólvores d'arròs i les subtils clàmides de blanc lli mogudes per l'aire fred (representaven una tragèdia grega per als estiuejants del balneari); l'elegant públic del balneari desplegava xals i abrics, protegint-se del fred les dones, aixecant-se sòbriament els homes els colls de les seves gavardines; plovisquejava amb certa freqüència i eran desplegats, vergonyosament, alguns paraigües; però tota aquella gent sofria en silenci i callava, tot fent esforços per a comprendre el que quasi no podia sentir, àvida d'emoció artística esperada d'aquella combinació d'elements, que hom vol que sia sublim només perquè és desproporcionada...».
Però heus aquí (i era el mes d'agost) que, mentrestant, el cel s'ha ennegrit sobre la vall, ressona el tro entre les muntanyes i una ràfega d'huracà es precipita, carregada de pluja espessa i de calabruix sobre la colla del teatre i el públic desprevengut. Espantada, la gent, s'amuntega i es dispersa i fuig als quatre vents. Les tanques són saltades primer, després les trenquen; cauen cadires, bancs i taulons, i en pocs moments resta la prada deserta i com a sembrada de ruïnes, entre les seves aigües que baixen furioses i augmentades, el soroll del vent i la pluja en el brancam tremolós dels grans arbres, el pàl·lid resplendir dels llampecs, l'estrèpit dels trons que regnen clamorosos i el fragor de la tempesta que omple tota la vall...».
La clàssica tempesta d'estiu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.