Miquel Ferrà i Martorell12/08/03 0:00
TW
0

Neix, tal dia com avui, a Viena, ciutat on també moriria el 1961, el premi Nobel de física del 1933, Erwin Schodinger, un dels pares de la mecànica ondulatòria, un home que pogué sobreviure a dues guerres mundials. Primerament, després dels seus estudis universitaris a la seva població de naixença, esclatà la Primera Guerra Mundial, durant la qual fou allistat com a oficial d'artilleria en el front del sud-oest. Passà per molts combats, batalles i perills, però salvà la pell. Treballà després, ja en els dies de pau de la decàda dels 20, en el desenvolupament de la matemàtica aplicada a la ja esmentada mecànica ondulatòria, un tema al qual dedicà vida i esforços. El 1928 Schrodinger havia succeït Max Planck com a professor de física teòrica a la universitat de Berlín. Però cinc anys després, Hitler pujava al poder i Erwin, veient el trist panorama totalitari que es posava en marxa, fugí a Àustria. Tanmateix quan Àustria fou integrada en l'Alemanya nazi el 1938, Schrodinger cercà refugi a Anglaterra i el 1940 era nomenat professor de l'School for Advanced Studies de Dublín. El seguí Dirac, el seu company d'investigacions, que havia compartit el Nobel amb el mestre. Tots dos treballaren a les Illes Britàniques fins al 1956, quan tornaren a Viena.

Però tornem als mèrits de feina del nostre personatge. Després de la Primera Guerra Mundial, Schrodinger marxà a Alemanya i ocupà, des del 1921, un lloc de professor a la universitat d'Stuttgart. Havent tingut notícia de les ones de la matèria postulades per De Broglie i del concepte de l'electró com a posseïdor de propietats ondulatòries, pensà que el model atòmic de Bohr es podia modificar de manera que s'hi poguessin incloure aquestes ones. Recordem que l'electró és la partícula elemental de càrrega negativa.

Així, en l'àtom de Schrodinger l'electró pot estar situat en qualsevol òrbita entorn de la qual les seves ones de la matèria es poden projectar en un nombre exacte de longituds d'ona. Aquest fenomen produïa una ona estacionària i, per tant, en esser accelerat, no es creava càrrega elèctrica. Per tant, mentre l'electró restava en la seva òrbita, no havia de menester llum radiant i d'aquesta manera no violava les condicions de l'equació de Maxwell.

En resum: aquesta experiència ens porta a la conclusió d'òrbites separades, sense res entre elles, com a conseqüència de les propietats de l'electró i no com a deducció arbitrària de les línies espectrals.

Més en resum encara: Schrodinger és el pare de l'electró puix que en descobrí característiques fins aleshores ignorades.

La seva feina es publicà el 1926, i posteriorment es demostrà que la mecànica matricial de Heisenberg, avançada el 1925, era equivalent a la mecànica ondulatòria de Schrodinger, de manera que quan es posava de manifest l'una, es feia el mateix amb l'altra.