Mor l'astrònom Keeler (1900)

En aquesta data moria a San Francisco, Califòrnia, James Edward Keeler (La Salle, Illinois, 1857), el gran astrònom nord-americà, que es graduava a la universitat Johns Hopkins el 1881. Després passaria un curs a Alemanya, el 1883-1884, i de retorn als Estats Units acompanyà Langley en la seva expedició al puig Whitney, Califòrnia, per mesurar la radiació solar. Féu llavors un altre any d'estudis a Alemanya, aquesta vegada superiors, i treballà en el prestigiós Observatori de Lick. Hi havia però quelcom que despertava fortament el seu interès. Era Mart, el planeta roig. Keeler havia estudiat la teoria de Schiaparelli sobre els canals marcians i el 1888 volgué demostrar que aquest tenia raó. Va fer servir un telescopi de trenta-sis polzades però no pogué confirmar aquella teoria i fracassà. El 1895 aconseguia l'espectre de Saturn i els seus anells, i per la inclinació de les línies espectrals amidà la relació de gir del sistema. Assenyalà que els anells no giraven en parella alhora sinó que el més interior tenia un període molt més curt que l'exterior. Fou la primera prova, amb total evidència, que els anells no eren sòlids, sinó que estaven formats per partícules separades. Això ja ho havia predit Maxwell mig segle abans. Keeler li donava la raó. La mort del savi representà per al món de la ciència, als Estats Units, una gran pèrdua puix que tenia només quaranta-tres anys a l'hora del seu traspàs, amb moltes feines en marxa i ardits projectes de futur. Les crítiques, que també n'hi havia, reforçaven la seva voluntat d'anar més i més lluny en les seves investigacions. Però la mort li sortí, sobtadament, en el camí. Deia un altre savi que «una opinió adversa formulada sobre la nostra obra, als trenta anys, ens fa somriure d'orgull; als quaranta ens posa trists; però als seixanta ens fa l'efecte d'una escopetada enmig del cor. Amarats d'angoixa exclamam: No haurem perdut el temps acaronant curolles? Les nostres estimades idees seran esborrades dels llibres i de les ànimes?