Miquel Ferrà i Martorell06/08/03 0:00
TW
0

Tal dia com avui, a Pollença, neix la que seria «venerable mare» fundadora de les Religioses de la Puresa, Gaietana Alberta Giménez i Adrover. Mestra per vocació, la seva pedagogia seria tot un repte en la formació intel·lectual de la dona mallorquina. El 23 d'abril era nomenada pel bisbe de Mallorca, Miquel Salvà, per a dirigir el Reial Col·legi de la Puresa, fundat el 1808 pel també bisbe, en aquest cas solleric, Bernat Nadal. El 1874 fundava Mare Alberta la primera comunitat de germanes que es converteix en congregació religiosa reconeguda pel bisbe de Mallorca, Jacint Maria Cervera, el 2 d'agost de 1892 i pel papa Lleó XIII el 10 de maig del 1901. És evident, així, que es tracta de pedagogia cristiana del segle XIX i per tant, de l'educació femenina pel camí de la moral i de la intel·lectualitat per aquest mateix camí. Així i tot, els més escèptics han de reconèixer a la «mestra» mallorquina els mèrits més evidents, puix que simbolitza moltes coses. Com a vídua, després d'esser esposa enamorada i fidel, hagué de fer front a la vida, mentre la mort, en una dissortada trajectòria quasi inversemblant, li anava robant els fills. Al final no tingué més llar que la seva escola, més família que les religioses que l'acompanyaven ni més fills que les seves deixebles. Tot plegat és el testimoni d'una pedagogia del romanticisme.

Però tornem als dies de la infantesa i l'adolescència del personatge. El dia 7 d'agost era batiada a la parròquia pollencina de Nostra Senyora dels Àngels i, després dels anys de les primeres lletres i l'escola elemental, decidí entrar a la Normal, on obtingué el 1851 el títol de mestra elemental. Nou anys després es casava amb Frances Civera Llaneres, del qual tendria quatre fills, Bernat Hemeteri, Catalina Thomàs, Albert i Bernat Cleto. Només Albert sobreviurà a la dissort d'una mort prematura. El 1868, Alberta es presenta a les oposicions, en treu el número u i se li concedeix plaça a Sóller. Però el seu espòs es troba malalt i haurà de renunciar a la feina. Tanmateix, quasi un any després, Francesc Civera mor i serà aleshores, quan una sobtada inspiració la fa entrar en el Reial Col·legi de la Puresa, el mateix any que el bisbe la nomena rectora del centre. El 1872 aprova els exàmens a Barcelona per al títol de mestra superior i, pocs mesos després, assumeix la direcció de l'Escola Normal de Mestres.

En una de les seves cartes, valuosa documentació epistolar per a conèixer la seva obra i la seva època, deia, per tal d'aconsellar una de les seves alumnes sobre la crida vocacional de la vida: «Comenci vostè per resoldre's tot triant aquell estat que més es pugui adaptar a les seves tendències o per al compliment dels deures respecte dels quals es pugui reconèixer vostè trobar-se més disposada, però estigui segura que no hi ha cap estat lliure de penes i sofriments; és clar que quan parlam del cel no hem de mirar la feixuguesa dels entrebancs, puix que hem d'estar segures que a major sacrifici major corona. Crec que ja la vaig advertir que en això de voler escollir la vocació... s'ha de prescindir per complet de persones i circumstàncies, puix que en cas contrari hi ha greu perill d'anar errat i podem pensar que tenim aversió a un estat quan només es tracta d'aversió a un individu en concret...»