Guanyadors dels Ciutat de Palma titllen d'atac al català que es facin en espanyol

Jaume Santandreu, guanyador de l'edició de 1979 amb Camí de coix, va explicar que «és curiós perquè m'han dit que a Ciudad Real i a Toledo també es poden presentar en català. Em sembla ridícul i fort que nosaltres sempre haguem de pagar els plats romputs i ens hem de menjar el tema del bilingüisme quan ells no se'l mengen a casa seva. Esper que l'executiva del PP a Cort promocioni la llengua catalana a fora, ja que es dedica a promocionar el castellà aquí. L'ombra decaudillo és molt allargada i la història es repeteix».

Llorenç Capellà, guanyador del premi el 1980 amb Jack Pistoles, explicà que «és la primera agressió forta d'ençà que hi ha el govern de dreta contra la llengua catalana, però desgraciadament en vendran més. El premi passarà de ser un referent nacional a un premi de poble qualsevol». Capellà també demana a Cirer que doni la cara i que no enviï Araújo a donar les males notícies.

Antònia Vicens, guanyadora el 1981 amb Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, explicà que «és un retrocés molt gran. Imagín que això són ordres de Madrid. Tenc l'esperança que es valorarà l'opinió de tots els que hi estam en contra i es replantejarà aquest tema, que és extremadament humiliant per molts de ciutadans».

Miquel Ferrà i Martorel obtingué el premi el 1987 amb Crònica de Guinea i digué que «premis en castellà n'hi ha molts, mentre que en català n'hi ha pocs. En el mateix sentit que en el castellà, també s'ha de fer una convocatòria en anglès i francès».

Neus Canyelles, que ha estat la darrera guanyadora del premi, el 2003, amb Cap d'Hornos, comentà que «ho trob horrorós, subscric l'opinió oficial de l'AELC i si aquesta decisió s'hagués pres abans no m'hauria presentat al premi».

Josep Maria Fonolleras, que guanyà el 1998 amb La millor guerra del món, explicà des de Girona que «em sembla una barbaritat absoluta, fora de lloc. Els populars, després d'una nova majoria, se senten crescuts i és una de les maneres d'anar per feina». El premi va suposar una gran promoció per a l'escriptor, que es va mostrar disposat a signar «qualsevol manifest» en contra de la decisió.

Miquel Bezares, guanyador de poesia l'any 1989 amb Carnava, assenyalà des d'Hongria que «és una passa enrere en la línia que ens espera amb el Govern que tenim. És trist i no ha de sorprendre ningú. M'agradaria que tots els escriptors de l'Illa féssim pinya per fer-li boicot. Si es fa bilingüe no hi participaré mai, ni tan sols com a jurat. No és una qüestió que anem contra cap llengua, sinó contra una pèrdua de terreny».

Per la seva banda, el poeta Xavier Abraham, un dels millors coneixedors de la poesia feta en català al país, va subratllar que «hem de tenir en compte que aquest és un premi molt important, que té una projecció de primer nivell, que dins el nostre àmbit és imprescindible. A més a més, hem de veure que entre els poetes hi ha gent amb una trajectòria de primer ordre, tant d'aquí com d'arreu dels territoris on es parla la llengua catalana. Això és molt més important, perquè resulta que és una gran promoció per als escriptors, i molt més en català. La quantia econòmica no té tanta rellevància, tot i que s'agraeix, però la importància real és la projecció que donen els guardons».

Per la seva banda, l'editor Lleonard Muntaner va explicar que «la qüestió és molt més senzilla. S'ha de veure que hi ha moltes més oportunitats per als escriptors en castellà que per als catalans. Si el premi, que ara és de primer nivell, compta també amb apartat en castellà, es convertirà en un premi totalment provincià, que supòs que és el que ningú no vol. És ben lògic».