Miquel Ferrà i Martorell04/08/03 0:00
TW
0

Mor a Madrid el popular cantant, la «veu del bolero», Antonio Machín, nom complet Antonio Lugo Machín (Sagua La Grande, Cuba, 1903), fill d'un emigrant gallec, José Lugo Padrón, que es casà amb Leoncia Machín, una cubana de raça negra, de la qual tingué setze fills. Un d'ells, per tant, el més inquiet i agosarat, aconseguiria justa fama d'artista melòdic i cantà en el teatre del seu poble, amb gran èxit, quan només tenia set anys. Als quinze anys, volent-se guanyar la vida amb la música, deixà ca seva i anà a l'Havana, on primer treballà de manobre. Pocs anys després ja pogué dedicar-se a la seva veritable vocació. Actuà a la ràdio el 1926 i després en sales de balls i casinos. Amb la seva orquestra cantaria a Nova York, Londres, París... En esclatar la Segona Guerra Mundial fugí amb els seus músics a Espanya, on a poc a poc, principalment a Madrid i Barcelona, aconseguiria nous èxits. Es casà el 1943 a Sevilla amb una tal Angelita, que fou des de sempre el seu gran amor. El 1970 Angelita patí una trombosi i restà invàlida. Però tot i que era setze anys més vella que ell, el sobrevisqué. El 1977 Machín anava a la clínica i li era detectada una greu malaltia pulmonar. Morí tal dia com avui i les seves despulles eren traslladades des de Madrid al cementiri de San Fernando, de Sevilla, on es conserva la tomba familiar de la vídua. Més de dues mil persones assistiren a les exèquies i la notícia de la seva mort fou publicada en nombrosos periòdics nacionals i estrangers. Fruit del seu matrimoni fou María José, una nina blanca però amb la fesomia de son pare. També és morta (1991) i tot plegat ens fa pensar en una vida d'artista i la seva família, marit i pare compromès, que mai no deixà de treballar per tal que no mancàs res a la seva gent. Les seves cançons alegraren un temps grisenc, els anys de la fam i del bloqueig, quan el Règim festejava o havia festejat alegrement amb les forces de l'Eix i molts països, victoriosos en la guerra contra el feixisme, miraven amb recel com Espanya era el darrer reducte d'aquesta ideologia totalitària.

Però, en resum, Antonio Machín, la seva presència, significava molt més del que semblava en aquella època. Poques veus americanes, llevat del peronisme argentí, es pronunciaven en favor d'aquella realitat franquista i, per tant, un artista de Cuba donava a l'ambient clos amb pany i clau d'aquells dies un cert aire cosmopolita. La sala Shangai de Barcelona el contractà, el 1939, per vint-i-cinc pessetes, molt menys del que havia cobrat fins aleshores. Però eren temps difícils. A Madrid treballà, primerament, a la sala de festes Conga i després a Casablanca, on els seus guanys ja foren superiors. Inaugurà un local de Sevilla anomenat El Hernar i ja les coses foren molt millor. Cançons com Angelitos negros, duites a la cinematografia, li produïren més fama i beneficis. Des de llavors, els seus èxits es multiplicaren.