Mig segle de terrorisme ETA (1953)

El grup «Euzcadita Azkatasuna», que significa «País Basc i Llibertat», moviment polític i militar basc, creat el 1959-1960, però que reclama els seus orígens en un petit nucli d'estudiants nacionalistes radicals que el 1953-1954 fundaven una publicació clandestina anomenada Ekin, és a dir, «acció». Els seus postulats fonamentals eren la reunificació i la independència del País Basc i el mitjà que proposaven per aconseguir els seus objectius era la violència revolucionària. La cinquena assemblea de tal organització, progressivament radicalitzada, amb debat de dirigents i delegats, la definia com el «moviment socialista basc d'alliberament nacional» i els seguidors de la Sisena Assemblea es fusionaren, posteriorment, el 1973, amb la Lliga Comunista Revolucionària, de signe trotskista. La propaganda sindical entre els obrers industrials de Biscaia i de Guipúscoa fou una de les primeres tasques del grup i amb més membres en els seus rengles posaren en marxa les primeres accions directes de lluita armada. Tal dia com avui, del 1968, era assassinat l'inspector funcionari de la Policia política franquista de Sant Sebastià Melitón Manzanas. La resposta del Règim fou immediata i es declarà l'Estat d'excepció en tot Guipúscoa, on foren detinguts nombrosos nacionalistes bascs. El 1970, en celebrar-se a Burgos el judici comtra els presumptes assassins de Manzanas, es produí arreu d'Espanya molt soroll per part dels sectors populars. Seguiren els cops de mà. El 1972 era segrestat l'industrial Zabala i l'any següent, Huarte. Aquell mateix any, l'assassinat del president del Govern espanyol, l'almirall Carrero Blanco, que s'atribuí a la mateixa ETA, provocava per part del Govern una intensa tasca policíaca, l'Estat d'excepció a Biscaia i a Guipúscoa i un balanç global i negatiu per als activistes d'ETA amb nombroses detencions i baixes. Després de la mort de Franco i durant la transició a la democràcia, alguns membres d'ETA abandonaven la lluita armada i entraven en la via parlamentària. Però un altre sector es mostrava disposat a continuar amb els atemptats. Primer contra militars, policies i col·laboradors del règim anterior i, després, contra elements molt diversos dels partits constitucionals i de les generacions més joves de les Forces Armades. Com els membres de l'IRA a Irlanda del Nord i altres grups semblants d'arreu d'Europa i Amèrica, sense oblidar els sectors més radicals de Palestina i els grups integristes del Magreb, els activistes d'ETA no són encara història. O, en tot cas, continuen essent història viva. Han complit mig segle... Mig segle! I des de fa mig segle es diu des del poder central que són a punt d'extingir-se. Però veim que la realitat és just una altra. Els darrers atemptats en zones turístiques, aquest estiu, ens demostren que cap de nosaltres, pel simple fet d'esser en una platja o enmig del carrer, no es troba fora de perill.