Un artista anònim, francès, pintà una aquarel·la de Les arènes de Nimes que es conserva en el museu d'aquella ciutat, i que juntament amb altres vestigis ens trasllada al temps dels atletes i lluitadors romans. Nimes era, efectivament, una gran ciutat romana, sobre la ruta «Domitienne» que travessa la que fou província Narbonesa, des del Roine a Narbona. L'amfiteatre és el monument més notable d'aquella època, la mateixa que visqué Pollentia, a Mallorca, amb el seu petit teatre no només dedicat a les obres dramàtiques sinó també als esports del moment, de forma especial al pancraci. Campió d'aquest esport fou Cornelius Atticus, l'atleta mallorquí més antic que coneixem i això gràcies a una estela mortuòria.
Visitant Nimes i el seu museu hi podem descobrir esteles semblants, de lluitadors i atletes que pagaren amb la seva vida un terrible esforç per entreteniment i diversió d'un públic apassionat i exigent en termes d'autèntica crueldat. Per això és tota una lliçó d'un passat amb llums i ombres contemplar aquestes altres esteles funeràries de la ciutat de Nimes i especialment, les de dos d'aquelles campions de breu existència: el gladiador Colombus, de l'equip de Serenus, de nacionalitat aduana, mort a l'edat de vint-i-cinc anys. Li dedica l'estela la seva esposa Sperata; el gladiador Pompeius, nadiu de Vienne, nou vegades victoriós, mort a l'edat de vint-i-cinc anys. La seva estela fou manada gravar per la seva dona Optata...
L'escenari d'aquells jocs sagnants impressiona encara. L'amfiteatre, construït dins el recinte murallat d'altre temps, té una altura de vint-i-un metres i una forma el·líptica. Ordenat en dos pisos de seixanta arcades cada un, separades per pilastres i columnes amb capitells dòrics, ben conservat, amb trenta-quatre grades interiors, conjunt massiu i sòlid, pobre en decoració però ben eloqüent en línies arquitectòniques d'una certa bellesa, presenta, sobre la porta principal, un frontó triangular, amb dos caps de bou i una escena representant Romulus i Remus, fundadors de Roma, alletats per la Lloba capitolina. Hi cabien vint-i-tres mil espectadors i els espectacles consistien en combats d'animals, exercicis atlètics, lluita, combats de gladiadors...
Hi ha restes d'altres esteles funeràries dedicades a tots aquells homes joves, tallades en pedra ordinària, gravades amb caràcters rústics, que volen recordar els noms de campions vinguts d'Adua, de Tràcia, de Pèrsia, quasi tots morts entre els vint i els vint-i-cinc anys. La data de construcció de l'amfiteatre es desconeix però alguns historiadors expliquen que molt probablement pertany a l'època d'August i d'altres a la dinastia Flaviana o a la nissaga Antonina. Poc importa. Aquells al·lots eren esclaus llançats a la mort com els bous de brega són llançats a la plaça sense remei. Tot el que tindran és l'admiració del públic en la seva natural resistència contra una mort inevitable. En temps de Roma, aquells esclaus esportistes, originaris de pobles vençuts en la guerra, trepitjaven la sorra sota els bramuls dels espectadors, després d'haver pensat que tal volta, si mancava la força del seu braç, no tornarien a veure mai més la llum del sol o no es tornarien a colgar amb la seva dona. Això és el que pens recorrent aquestes galeries amb volta de la planta baixa, les arcades closes amb retxats de ferro, advertència que la fuita resultaria impossible.
Potser l'escriptor romàntic que millor reflectí aquell ambient fou el cardenal Nicolas Wiseman, a la seva famosa novel·la Fabiola: «Molt abans de començar la festa, la gent corre vers l'amfiteatre des de tots els llocs de Roma. Per les cent portes del colossal edifici, prodigi alhora de la barbàrie i la riquesa, l'atracció sagnant de la festa va xuclant, com per cent boques d'un monstre incommensurable, les onades d'espectadors, que de seguida comencen a formiguejar pels amples i laberíntics passadissos i surten a les galeries, negrejant poc a poc les interminables grades d'aquell immens cercle».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.