El Gran Hotel, cent anys de modernisme

Ben aviat es convertí en emblema de la modernitat i en lloc de trobada i tertúlia dels artistes i intel·lectuals d'aquella època, que havien demanat efusivament la construcció d'un equipament que convertís Palma en una ciutat de referència. Era qüestió de dotar l'Illa de cosmopolitisme, per atreure el turisme de qualitat i per oferir-li una estada a la seva alçada.

Joan Palmer Miralles, empresari mallorquí de calçat, havia fet fortuna a Montevideo i va tornar a l'Illa amb aquesta intenció, decidit a emprar part dels seus doblers a construir un impactant hotel. I qui millor que l'arquitecte català Lluís Domènec i Montaner per idear-lo? Palmer el va triar sense pensar-s'ho, conscient que les seves edificacions -com l'Hotel Barcelona (1888)- es convertien en símbols del moviment modernista.

Declivi i restabliment
L'edifici funcionà com a hotel i conservà la seva majestuositat fins que esclatà la Guerra Civil i va ser objecte de moltes transformacions i mutilacions. L'any 1942, ja acabada la guerra, es convertí en seu de l'Instituto Nacional de Previsión i durant els anys 1983 dels Jutjats, temps en què també s'hi van dur a terme una gran quantitat de profunds canvis tant a l'interior com, sobretot, a la façana.

Després de quatre anys d'abandó total, el 1987 La Caixa va emprendre la seva recuperació per convertir-lo en la seu de la seva Fundació. La restauració va córrer a càrrec dels arquitectes Jaume Martínez i Pere Nicolau, que havien de retornar el Gran Hotel a la seva morfologia original i, al mateix temps, adaptar-lo a la nova funció de centre cultural: «L'edifici estava molt deteriorat i nosaltres vàrem recuperar el llenguatge arquitectònic de Domènec, tenint en compte els nous usos», assegura Nicolau.

L'arquitecte explica que «destaca la rehabilitació de les arcades de la planta baixa i dels pinacles de dalt, que no es veien», cosa que desvirtuava totalment l'obra de Domènec. A més, «primer era un hotel de luxe, que havia d'estar tancat a l'exterior» i la reforma va incloure «un tancament de vidre, de manera que fos bo de fer mirar de fora a dins, tal com correspon a un centre cultural», perquè la gent tengui «ganes d'entrar i iniciar un recorregut per les exposicions».

Per dur a terme la seva feina, els arquitectes van haver d'investigar fins a trobar plànols originals de Domènec, perquè tenien poca informació de com estava l'edifici originàriament. Nicolau assegura que «les úniques alteracions són les vidrieres i la piràmide de vidre que corona l'escala, perquè vàrem suprimir el pati interior central».

L'objectiu de tornar a situar en el seu lloc original tots els elements del Gran Hotel original va culminar amb la restauració de les baranes de ferro forjat i les ceràmiques esmaltades. A més, es recuperaren els vitralls amb motius orgànics i coloristes.

Els arquitectes i especialistes en decoració i escultors treballaren en l'interior i l'exterior de l'edifici i, gràcies al seu treball, la llavors nova seu de la Fundació La Caixa va rebre diversos reconeixements a la seva restauració: l'any 1993 li van concedir els premi Arquitecte Gaspar Bennàzar i Ciutat de Palma, de mans de l'Ajuntament. L'any 1994 arribà el Premi Nacional de Restauració i Conservació, del Ministeri de Cultura i el 1996 l'Europa Nostra, com a mostra d'agraïment a la protecció d'un patrimoni cultural.