Neix a San Antonio de Táchira, Veneçuela, el que serà durant més d'un quart de segle el dictador d'aquell país: Juan Vicente Gómez. Un llibre de text de batxillerat espanyol, de l'època franquista, Historia Universa, redactat «en consonancia en las tendencias del Movimiento Nacional y los postulados fundamentales del nuevo Estado Español», són lloats els dictadors d'arreu del món. A més de Franco, «Caudillo salvador de la Patria», es posa per exemple de bon govern Miguel Primo de Rivera i també de molts autòcrates de l'Amèrica llatina. Referint-se a Juan Vicente Gómez diu:
«El general Juan Vicente Gómez que ocupava aleshores la vicepresidència, fou reconegut com a suprem magistrat de la nació, i Castro (el dictador anterior) fou destituït. Durant vint-i-sis anys, és a dir, fins a la seva mort, regí el general Gómez quasi sense interrupció els destins de la República. Escollint els seus col·laboradors entre les personalitats més notables, sense tenir en compte les seves idees personals pel que fa a partits, Gómez realitzà una gran transfomació cívica, féu desaparèixer les lluites de partit, tan funestes als interessos de la pàtria; en hisenda cancel·là totalment el deute exterior, i amb el suport de tot el país, establí a Veneçuela una era de prosperitat sense precedents en la seva història. Això ho obtingué gràcies al seu caràcter, de vegades excessivament enèrgic i autoritari, que mai no tolerà la resistència o la contradicció. En la seva persona trobaren l'Església i les corporacions religioses un protector incondicional i un defensor decidit».
El que no diu és que eren milers els seus adversaris que es consumien en quasi ignorades presons. Que a la seva mort el poble va treure de les comissaries els més diversos instruments de tortura que exposà en les voravies, que els seus fills naturals es comptaven per més d'un parell de dotzenes, que va fer desaparèixer físicament la majoria dels seus enemics, que governava Veneçuela amb la mateixa autoritat que governava les seves hisendes i possessions, que la corrupció administrativa familiar arribà a nivells d'escandalosa impunitat... Fou tot un dictador. Els historiadors el descriuen com un home robust, més alt i gruixut del que és comú, de rostre rodó, ulls petits i grans bigotis. Alguna semblança física amb Stalin. Els humils li deien el «padrecito» i li tenien molta por. La por és la gran arma dels dictadors. Por a les execucions silencioses, a les presons secretes, a les revenges en la família dels que han pogut fugir del terror.
Acabà el 1935. Morí per causes naturals, després de llarga malaltia. Tanmateix el país no arribaria a sortir mai de les lluites civils, de les accions revolucionàries, de la crisi econòmica, de les dictadures militars i de les democràcies frustrades.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.