Parlàvem ahir... (1928)

Però seguim, puix que Unamuno tenia encara moltes coses per dir sobre el tema: «No sabem que la Mare de Déu d'Atocha fos mai veritablement popular a Madrid com ho és la Mare de Déu de La Paloma, verge de verbena de barri, de barri de menestrals i artesans; verge manola, mare del Manel. La d'Atocha, la de l'Espartal, que es va fer palaciana, com la de l'Almudena, la de les prades del Manzanares. Avui l'envolta no un barri de menestrals sinó un rafal d'obrers, això a causa de l'eixamplament de l'urbs metropolitana. La família reial solia visitar aquest santuari els dissabtes per a resar una salva; allà, on es reservava el darrer descans a les víctimes de la lleialtat monàrquica. Allà anava la família reial, ben escortada, a unir les seves pregàries als que en llatí cantat gemegaven i ploraven en aquesta vall de llàgrimes...

I allà, en la basílica de la litúrgica salve cortesana, em passaren, per sobre, les visions d'aquest malson de Déu, que és la història del nostre segle XIX, des de la guerra del Francès, des de Ferran VII, que té a Atocha el seu record, i llavors, la primera guerra carlina, de la qual vaig esser testimoni, puix que de nin vaig poder veure, pujat en un banc, entrar a Bilbao a aixecar el setge el Marquès del Duero, que poc després queia mort en el camp de batalla, i llavors, la Restauració, i després la Regència, i seguidament el regnat de l'actual rei d'Espanya amb Canalejas i Dato. En aquell panteó bizantí, on no hi les despulles de cap artista, literat, home de ciència, inventor, industrial; en aquell panteó de cabdills militars, i sobretot, de víctimes, ens arriba el ressò de la Salve. No del Tedéum ni del Dies Irae. Salve a la Reina i Mare de Misericòrdia. Per què aquestes que criden, sense saber el que criden, Visca Crist Rei! no se'ls acudeix cridar: Visca la Verge Reina! Perquè això tendria just un altre sentit. I un altre sentiment...».

Unamuno ha viscut temps difícils. Ha vist un país en decadència que semblava tenir per tota glòria la pols de les seves banderes. Bandera vella honra de capità, diu l'adagi. Però Unamuno, de romeria al santuari d'Atocha, no troba en el famós indret el que cercava. Un capvespre plàcid, un berenar estival, un rafal amb gent típica i hospitalària, un santuari vell i humil, amb una imatge mariana tota plena de tradició i llegenda... Tanmateix reviu la tragèdia d'una Espanya en descomposició, el monument dels que diuen màrtirs de la pàtria amb un grafit que clama «Visca Rússia», a més de deu anys de la Revolució d'Octubre...

Per això, crític, amb qualsevol desgavell social, parla contra «els que fan servir la creu com un martell per a matar infidels» i es complau en la visió maternal i pacífica de la Mare de Déu d'Atocha, que el fa pensar «en la vida, en la dolçor, en l'esperança; que el fa pensar en el culte que el poble, nin etern, sap retre a la Mare. I ja abatut el dia, mirant l'estrellada sobre la solitud del camp, ens adonam que tot aquell malson de Déu se n'és anat en un amén. I és que així passen les penes del món. En un així sia!».