La Mare de Déu d'Atocha, que té el santuari a Madrid, és també un detall anecdòtic en la història de Mallorca i, concretament, en el municipi d'Ariany. Llegim, així, que «el 1717, Marc Antoni de Cotoner i de Sureda Vivot, el primer que rebé aquest títol, va dur de Madrid una imatge de la Mare de Déu d'Atocha, l'advocació de la qual arribà a desplaçar, en aquest mateix segle, l'antiga de la Mare de Déu de les Neus, fins al punt que se li dedicà l'església construïda al darrer quart de segle». Així, la Mare de Déu d'Atocha és titular de l'església d'Ariany des del segle XVIII. Molt ha plogut des de llavors. I parlem ara d'un dels meus escriptors preferits en llengua castellana: Miguel de Unamuno, nascut a Bilbao el 1864 i que morí el 1936, després d'haver estat rector de la Universitat de Salamanca i d'haver publicat una obra magnífica i nombrosa, alguns dels quals títols són El sentimiento trágico de la vida y en los libros, En torno al casticismo, Vida de Don Quijote y Sancho, etc.
Però també és de destacar la seva tasca en el periòdic El So, on aquell mes de juliol escrivia: «Un record em va fer anar a l'antic santuari de Nostra Senyora d'Atocha, on fa ja mig segle havia visitat el sepulcre de Prim. En el mateix lloc que, just cadàver, anà a veure'l, el darrer dia de l'any 1870, el rei Amadeu de Savoia, fill del que coronà la unitat italiana. El vespre abans havia aquest desembarcat a Cartagena, i havia estat assassinat el cabdill de la Revolució. Per qui? Probablement pel, aleshores, embrionari cantonalisme que a Cartagena acabà després. Cap allà vaig dirigir les meves passes, al Pacífic. Quin nom! El monument a Vara de Rey i els herois del Caney, que no he oblidat, i en la base de l'escultura 'Visca Rússia'(un grafitti).
I llavors, la nova basílica, que jo desconeixia. Per suggestió, sens dubte, del nom basílica, l'han fabricada en un suposat, presumit i presumptuós estil bizantí. Bizantí en un rafal de Madrid? I el vell santuari, el que cercàvem? El feren pols el 1901. Era de Nostra Senyora dels 'Atochales' o d'Atocha, que vol dir, de l'Espart, temple de dominicans, on aquest diuen que fou enterrat fra Bartomeu de las Casas, l'apòstol dels indis occidentals. I on es guardaven les banderes dels exèrcits que lluitaren contra el turc, a Amèrica, o a Àfrica, o els de la Independència. Entram en aquell panteó, que diuen nacional, d'homes il·lustres. De cabdills, de polítics i de víctimes. Allà Palafox i Castaños, els de la Independència; i Ríos Rosas, i el marquès del Duero, de la guerra civil; i amb Prim, el d'Àfrica i Amèrica, que caigué a les portes del Congrés. Les altres tres víctimes, Cánovas, assassinat vint-i-set anys després, poc abans del 98, i Canalejas, quinze després, el 1912, i nou més tard, Dato, el 1921. I també Sagasta, que morí en el llit, que havia estat de jove condemnat a mort.
El guardià d'aquest panteó bizantí explicà de memòria tot això, sense deixar d'afegir-hi el que donarien els anglesos per aquell obrer que figura el peu de l'estàtua jacent de Sagasta. En sortir del panteó per anar al santuari colombram llunyà, en la nuesa del camp, el pujol Cerro de los Àngeles, que vol ser el llombrígol topogràfic d'Espanya, on s'hi aixeca el monument al Sagrat Cor de la Companyia de Jesús. El sol, un sol de justícia, el cobria. I entram al santuari, amb desig de recordar el que fa mig segle havíem visitat. Només en queda la imatge de la Mare de Déu, la d'Atocha, la de l'Espartal. morena, color de terra cremada».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.