El mite de Galatea (1584)

Miquel Ferrà i Martorell18/07/03 0:00

Miguel de Cervantes enllesteix, en aquesta data, la primera part de la seva novel·la pastoraGalatea, obra el principal de la qual consisteix en el nom del seu autor, que inclou alguns episodis interessants relatius a la vida del literat. No arribà mai, Cervantes, a escriure'n la segona part, malgrat haver-ho promès nombroses vegades. El tema central, però, era tractat per molts altres escriptors i poetes. Galatea, la nimfa estimada per Polifem, abandonà aquest per anar-se'n amb el pastor Acis. El gegant els va sorprendre i esclafà el seu rival amb una roca. Nascuda doncs, Galatea, del sentiment tràgic de l'antiga Grècia, fou primerament emprada per Virgili com a heroïna d'una de les seves èglogues i la presentà com el tipus de dona que simbolitza la vanitat femenina. No es descuidà un altre autor del Renaixement de posar en els seus versos la presència del mateix mite i així, Gil Polo, poeta valencià, que moria el 1591 i que és autor de Diana enamorada va fer popularíssima una cançó que passada a la nostra llengua, deia: «En el camp venturós,/ on amb clar corrent/ Gualaviar hermós,/ Deixant el terra abundós/ Fa tribut al mar potent...»

Una cançó dedicada a Galatea.
Però amb un llenguatge, més confús i barroc, és Góngora qui pretén fer una obra mestra del tema. Es tracta de la Faula de Polifem, una de les seves obres més obscures, semença del que després fou anomenat «gongorisme». Recordarem que Polifem era el més famós dels ciclops, els gegants monstruosos que tenien només un ull enmig del front, que treballaven i forjaven a l'Etna els raigs de Júpiter, a les ordres de Vulcà. Eurípides, en el seu drama satíric, és a dir, una obra a mig camí entre la tragèdia i la comèdia, contava en el segle V aC l'aventura del ciclop i Ulisses. Però Polifem era un ciclop especial, fill de Neptú. I la història ha volgut veure en els ciclops els primers habitants de Sicília, com els hi va veure el ja esmentat Góngora: «On, l'escumós mar sicilià /que argenta el peu de Lilibeu (nom antic de la ciutat de Marsala),/ volta de les fargues de Vulcà/ o tomba dels ossos de Tifeu...»

Però tornem a les pàgines de La Diana de Gil Polo, quan la famosa cançó segueix dient: «Nimfa bella, no et vegi/ jugar amb aquest mar roí;/ i encara més plaer t'hagi, /fuig de tal mar, Galatea, /tal com vols de Lici fugir./ Deixa just ara de jugar,/ que m'és dolor ben importú;/ i no em facis ja més penar,/ que en veure't jo prop del teu mar /tinc gran enveja de Neptú...»

Així, doncs, Galatea és una barreja de molts sentiments: amor en llibertat, esplendor de la jovenesa, lluita contra l'esclavatge i la tirania del sexe oposat...

Tot un mite que segueix viu en els nostres dies... i que, ben mirat, no és tal mite.