Mor el químic Fischer (1919)

Mor a Wannsee, Berlín, Emil Hermann Fischer (Euskirchen, Renània, 1852), el gran investigador de sucres i purines que li valdria el premi Nobel l'any 1902. El pare de Fischer volia que aquest entràs en els negocis de la família, ja que era l'únic fill viu que restava del seu matrimoni, però el futur científic, sempre al cap de la seva classe en qualificacions al Liceu de Bonn, no estava disposat a deixar els estudis. Tanmateix i per desenganyar el seu progenitor treballà algun temps en el comerç i demostrà la seva ineficàcia. Son pare hagué de cedir. Així doncs, amb el camí obert, estudià amb professors de gran prestigi com Baeyer i Kundt a la Universitat d'Strasburg, on obtingué el seu doctorat l'any 1874. Ja immers en el camp de la química orgànica, treballà activament en derivats d'hidracina, és a dir, del compost de nitrogen i hidrogen. Assenyalà la manera d'identificar i separar els sucres, molt difícils de manipular si no és en mescles impures. Els seus progressos feren que son pare se sentís molt orgullós d'ell i li asseguràs una posició econòmica. Així, sense problemes crematístics, podria dedicar-se totalment a les seves investigacions, la qual cosa va fer a les universitats d'Erlangen i Würzberg de 1882 a 1885. En aquests anys utilitzà els composts de l'hidracina per aïllar sucres purs i estudiar les seves estructures. Féu saber que els més coneguts tenien sis àtoms de carboni, dels quals n'hi havia setze varietats que depenien de com estaven disposades les unions de carboni. Cada tipus de col·locació es manifestava en la manera com girava el pla de llum polaritzada, i aconseguia conèixer exactament com tenien els àtoms de carboni el sucre, segons explica Asimov en el seu arxiu en fer la nota biogràfica del químic. Així doncs, demostrà Fischer que hi ha dues classes de sucres, que són imatges uns dels altres. Les anomenà sèries D i L i hagué d'escollir a quina imatge pertanyia cada fórmula. En resum: la gran importància que té la estereoquímica en la vida és assenyalada pel fet que els sucres del teixit viu són de la sèrie D. La sèrie L quasi mai no apareix en la natura. Els teixits prefereixen uns als altres i allunyen d'ells a la sèrie L. Al mateix temps que Fischer realitzava totes aquestes experiències, s'interessava també per una altra casta de composts anomenats «purines», que formen part essencial en un grup de substàncies anomenades àcids nucleics, que són les molècules clau del teixit amb vida.