Pastilles de cocaïna (1911)

«El dolor de gargamella i la tossina es calmen amb la primera pastilla. El mentol, que figura com un dels principals components d'aquestes pastilles, és un remei que es fa extremadament agradable i gustós, però la sensació de frescor i suavitat en què es troba la gargamella després del seu ús, completant l'acció reguladora vascular, l'addició d'alguns components entre els quals figuren la cocaïna i el clorat potàsic. És d'acció comprovada i eficaç en les laringitis agudes i cròniques, ja sien hipertròfiques o atròfiques de forma seca, granulosa, granular oceànica, dels fumadors, en les laringitis agudes i subagudes acompanyades de ronquera i picor a la laringe, en tossines colvulsives i pertinaces, en els alcohòlics i reumàtics, en la coqueluche, etc. i produeix en tots els casos una acció ràpidament beneficiosa i deixa la gargamella amb tal situació de frescor i benestar que l'individu es troba ràpidament millorat, assegurant la seva curació en la majoria dels casos. El seu preu és d'una pesseta i cinquanta cèntims i a Palma n'és dipositari el doctor Valenzuela...».

Cocaïna? Un alcaloide cristal·lí, amargant, obtingut de les fulles de l'Erythroxylum coca, usat com anestèsic, que quan se'n fa abús produeix un estat morbós i mania, és a dir, un desig irresistible de prendre-la contínuament. Com alcaloide, la cocaïna fou obtinguda per primera vegada, en laboratori, el 1884, però la substància ja era emprada des de fa segles pels indígenes de Bolívia i Perú, que mastegaven una mescla de fulles de coca i calç, com estimulant i per calmar la sed i la fam. Té una acció directa sobre el sistema nerviós central, mitjançant eufòria, excitació i altres fenòmens, de manera que és droga creadora d'hàbit en el pacient.

La cocaïna, presa com estupefaent, es caracteritza per transtorns de la personalitat, il·lusions, al·lucinacions, deliris persecutoris, etc. i en els cocaïnòmans és típic patir una perforació del tabic nasal a causa de la seva ànsia per obtenir la droga per tal conducte. No sé si al papa que als seus setanta-sis anys es moria aquells dies aqueixat de nefritis i greus dolors d'estómac li administraren pastilles de cocaïna, però no seria estrany, puix que s'havia posat de moda i es pensaven que era una autèntica panacea. En la realitat eren d'aquest parer doctors com Freud i en la literatura de ficció personatges com Sherlock Holmes. Els anys demostrarien fins a quin punt es tractava d'un error farmacèutic que hagueren de pagar els d'aquella generació d'abans de la Primera Guerra Mundial.