El pintor francès Paul Gauguin (París, 1848-Atuona, Illes Marqueses, 1903), abandonava en aquesta data la Bretanya i feia un llarguíssim viatge al Pacífic per tal d'instal·lar-se, definitivament, a la Polinèsia francesa. Havia creat un art figuratiu que responia a una nova concepció pel que fa al llenguatge i el color. Les seves primeres influències impressionistes, especialment per part de Pissarro i Cézanne, no prosperaren en la seva obra. S'adonà de les limitacions d'aquell moviment artístic i des del 1877 va emprar la tècnica sintetista i així, mitjançant un tret vigorós delimitava les formes, emprava perspectives inesperades i es deixava seduir per l'exotisme oriental. Simplificà volums, eliminà ombres i contrastà plans. Però tanmateix, després d'evocar fórmules medievals d'inspiració religiosa a Bretanya, on va conviure algun temps amb Van Gogh (Arles, 1888), decidí abandonar França.
Aconseguí la seva maduresa pictòrica a Oceania i allà s'inspirà, principalment, en el cos de la dona maorí, de la qual n'exagerà els volums i els deformà per tal d'augmentar-ne els contorns. També proposà un misticisme naturalista gràcies a la força expressiva de tals relacions cromàtiques, l'or dels cossos, els colors vius dels teixits, l'anatomia exuberant, l'encís de les mirades natives, la lluentor dels negríssims cabells...
Un famós i clàssic escriptor amglosaxó W.Somerset Maugham, inpirat en la biografia de Gauguin, escriví la novel·la: The Moon and sixpence, sens dubte una de les obres de major difusió de totes les que sortiren de la ploma de tan prolífic autor. Així ens narra, amb gran domini de la psicologia i els costums, la vida d'un pintor dominat per una curolla obsessiva envers de l'Art i la bellesa, és a dir, la dramàtica aventura d'un home que renuncià a la seva situació benestant a França i als seus familiars i amics per seguir la crida de la mar, d'un país molt allunyat on podria ser ell mateix, només ell. Com diu un comentarista, allò fou «una crida que el dugué a les illes de la Polinèsia a la recerca de nous colors i de nova llum.
«Mentre caminàvem, jo anava pensant en determinats detalls que, entre tot el que havia sentit darrerament sobre Strickland, em cridaven l'atenció. Allà, en aquella illa llunyana, no semblava haver-se despertat l'odi que hi havia en la seva pàtria, sinó més aviat compassió, i les seves excentricitats foren acceptades amb tolerància. Per aquells éssers, tant indígenes com europeus, Strickland (Gauguin) era un tipus estrany, però hi estaven acostumats i els acollien com la cosa més natural. El món era ple d'individus rars que feien coses estranyes, i potser sabien que un home no és el que vol ser, sinó el que ha de ser. No havia encaixat bé dins l'ambient d'Anglaterra i França però en aquell altre hi encaixava qualsevol i per això, Strickland no cridava massa l'atenció. No crec que fos més bon home, menys egoista ni menys brutal, però les circumstàncies li eren més favorables. Si hagués passat tota la seva vida en aquell indret, no hauria semblar pitjor que els altres. Allà va rebre el que no demanava ni esperava dels seus conciutadans: simpatia».
Nota a part val dir que enguany es compleix el centenari de la mort d'aquell gran pintor. N'esperam commemoracions i homenatges.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.