Miquel Ferrà i Martorell10/07/03 0:00
TW
0

Pedro Guillén de Segovia redactava el seu diccionari de la rima conegut per la «Gaya de Segovia» i trenta anys després apareixia un Universal vocabulario en latín y en romance, obra d'un tal Alfonso Fernández de Palencia, eclipsat, poc temps després, pel famós diccionari d'Antonio de Lebrija, aquell no menys famós i mogut any de 1492. Pedro de Alcalá treia a la llum el 1505 un Diccionario arábigo i Alfonso Sánchez de la Ballesta un Diccionario de voces castellanas aplicadas a la propiedad latina. No s'hagueren pogut oblidar, per altra banda, els mots del Nou Món, en la llarga època de colonització postcolombina i així, el primer diccionari d'americanismes fou obra d'Esteban Pichardo, el 1836, amb les seves Voces cubanas, un esforç semblant al que va fer Mendoza el 1872 amb el seu catàleg de Voces mejicanas. Entre la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX, són molt diversos els lexicògrafs que recullen mots indígenes: a Xile, Sorobabel Rodríguez; a Equador, Ceballos; a Perú, Arona; a Colòmbia, Uribe; Granada, Garzón, Segovia etc. a Argentina; Ciro Bayo a Bolívia; Gagini i Ferraz a Costa Rica; Brito a Santo Domingo; Batres a Guatemala; Membreño a Honduras; Malaret a Puerto Rico; Retana a Filipines...

Pel que fa a la dialectologia del castellà, Lamano treballà el «salmantino»; Garrote, Puyol, Alonso i Mújica el «leonés»; Huidobro, el «montañés»; Vergara i Martín el «burgalés»; Sevilla i Soriano, el murcià; Venceslada, l'andalús; Cabrera i García Soriano, «extremeño»; Zerolo i Millares, el canari; Benoliel i Gil, el jueu-espanyol o «sefardí»...

Però són de destacar, especialment, els que treballaren les altres llengües de l'Estat espanyol, com el català de Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover. En aquest capítol tindríem els filòlegs Cuveiro, Cotarelo i Valladar, que dedicaren la seva tasca al gallec; Rato de Argüelles al «bable»; Borao i López Puyol, l'aragonès; Baráibar, Mugica i Arriaga, l'euskera... I fins i tot, Besses, que dedicà els seus esforços al misteriós «caló», la llengua dels gitanos. Tot plegat, un tresor cultural al qual no sempre hem sabut dirigir una mirada d'agraïment. Lexicografia, dialectologia, lexicologia... Estudiar les paraules des de la seva analogia o etimologia, rescatar modismes i girs que poden desaparèixer d'un moment a l'altre... Mai no es pot pagar prou tan feixuga i solitària dedicació. Potser multitud de noms ens ha restat dins el tinter però a tos ells va dedicat aquest article.