Es fa un merescut homenatge a Can Maneu, una indústria mallorquina de fundició i d'origen solleric. La premsa del moment es fa ressò de la festa i lloa el personatge: «El mestre Joan Oliver, destre ferrer nascut a Sóller el 1804, amb tot el geni emprenedor i actiu que caracteritza els habitants d'aquella hermosa vall, sense més vicis que ser un conseqüent liberal, circumstància que en la seva època de jovenesa tenia els seus riscs, i tan de prop varen sorprendre el mestre ferrer de Sóller que el 1823 va haver d'emigrar, i marxà apressadament a França».
Anys després retornava amb més coneixements del seu ofici, fabricant tissores i bàscules romanes. Morí el 1874 i el seu fill Joan seguí amb el negoci.
Ja és sabuda la relació existent entre el Port de Sóller i els del migdia de França, això des de finals del XVIII. I després l'emigració de comerciants sollerics que s'establiren arreu d'aquell país. Però En Maneu, com molts altres, va saber treure profit dels anys de jovenesa i pogué retornar amb mitjans econòmics suficients per muntar una prestigiosa indústria.
Però quins motius, exactament, el dugueren a sortir de Mallorca aquell any de 1823? Recordem que la Constitució espanyola de 1812 que donaren les Corts de Cadis al país era derogada el 1814 per Ferran VII i restablerta el 1820 però derogada, novament, el 1823, aquell mateix any que Maneu hagué de fugir.
Com tots els altres liberals que defensaven la primacia de l'individu al davant de l'Estat i la garantia de l'exercici de la seva liberalitat dins l'organització de govern, doctrina a la qual pertanyia també el bisbe solleric Bernat Nadal, Maneu era conseqüent amb les seves idees i es devia haver significat amb elles fins al punt de ser perseguit. El port solleric era sempre un possible punt de sortida i salvà, segurament, la vida embarcant-se. La presó i les galeres eren les altres dues aplicacions punitives del rei per als seus enemics. Quan Bonaparte retornà a la corona el 1813 a Ferran VII, aquest tornà a Espanya i només pensà a restablir en el país la monarquia absoluta.
Les colònies d'Amèrica, en presència de l'abdicació de Ferran i la invassió francesa havien decidit proclamar la seva independència, i la política del monarca restaurat no era la més adient per fer-les retornar, de tal manera, que en bona part per aquell mal govern, es consumà la pèrdua de l'imperi colonial hispanoamericà. No tots els espanyols acceptaren aquell vergonyós despotisme i la revolució de 1820 obligà Ferran VII a restablir la Constitució, encara que aquest, amb l'ajut de l'exèrcit francès, els «cent mil fills de Sant Lluís» en defensa de l'absolutisme, aconseguia enderrocar les Corts el 1823, tornant a ser el rei «neto» i assenyalant la seva segona restauració amb severes repressions. El liberal que no era afusellat o executat desapareixia dins la fosca d'una presó.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.