Aquesta breu història s'esdevé a París. Tots els diaris de la capital francesa se'n feren ressò. Els mètodes, de cada vegada més sofisticats, per part dels delinqüents, a l'hora del robatori, ja s'experimentaven, naturalment a desgrat de la víctima, en aquell temps.
«Fa dos dies es presentà una senyora en un magatzem del carrer Richelieu, i concertà un xal de Caixmir d'un preu més alt que baix. Ajustat de forma definitiva el preu, el propietari del comerç, havent tractat directament amb la senyora, embolicà el xal i l'acompanyà a la caixa, dient quina era la quantitat que la dama havia de satisfer. Els dependents ja havien observat que hi havia un home molt ben vestit, però d'aparença vulgar, prop de la porta i que seguia tots els moviments de la senyora el temps que comprava. Aquesta va treure, finalment, de la seva bossa un bitllet de banc que anava a entregar a la caixera. Amb això, l'home observador de la porta entrà apressadament en el magatzem, pegà una galtada a la dama, i li prengué el bitllet de les mans, tot dient:
-Ja saps que jo t'havia prohibit comprar aquest xal i de cap manera el tindràs!
Dites aquestes paraules sortí de la botiga. La senyora es desmaià, i les persones que hi havia dins l'establiment, creient veure en el cavaller de la galtada un marit furiós, res diuen i el deixen marxar. Quan la dama es recobra, l'amo del magatzem li manifesta com de molt lamenta haver hagut de presenciar aquella violenta escena i li mostra una certa compassió per haver de suportar tan brutal espòs.
-El meu marit? -Diu la senyora- Però si jo no havia vist en tota la meva vida aquest individu!
-Aleshores, senyora -diu el comerciant- heu estat la pobra víctima d'un robatori.
I de seguida, el propietari envià els seus dependents al carrer per veure si podrien capturar l'agosarat lladre. Però ja era massa tard...».
Com explicava Felip Monlau, el publicista que recollí aquesta feta en el seu moment, «la vida és un combat etern entre els rics i els pobres, entre els que tenen i els que no tenen: la propietat es troba constantment declarada en estat de setge. Descriure tots els trucs inventats per traspassar els doblers, les joies, els gèneres, els queviures, d'un propietari a un altre, seria una obra per omplir cent volums. Sortir a un camí ral, amb un trabuc o una navalla de tres pams i demanar soldànicament els doblers o la vida no és cap estratègia ni cosa que valgui massa llum de cervellera. Això ho fan només els beneits, els que manquen d'idees per robar dins la població, els que no han estat mai en una presó, autèntica escola on hagueren pogut aprendre les mil i una tècniques per tal d'apoderar-se del que pertany a altri i això sense espantar la víctima o fer servir la violència».
I tot això és ben cert.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.