Una vegada vençuda la resistència alemanya en el monestir de Montecassino, convertit en plaça forta, el mariscal Alexander es llançava durant els tres mesos següents a la conquesta d'Itàlia, ocupant Roma i Florència, entre d'altres moltes poblacions. Mentrestant, aquell juliol, hi havia una avançada general dels exèrcits russos en els països bàltics, Bielorrúsia, Galitzia i Polònia. També hi ha guerrilla contra els nazis a Romania i Grècia, de manera que els soldats del III Reich han de retrocedir a noves posicions, ja més a la defensiva i amb la temença d'un desembarcament massiu dels aliats.
Poques setmanes després, els aliats desembarcaran en el sud de França i arribaran fins a la frontera suïssa. Una segona ofensiva a l'oest, amb l'alliberament de París i tot el nord de França, a més de Bèlgica, deixa Hitler a la desesperada. És evident que, com en un joc d'escacs, on la torre té una posició vital, el monestir de Montecassino ha estat una peça clau en el també alliberament d'Itàlia. D'aquest episodi, l'escriptor Sven Hassel, en féu una bona i emotiva novel·la, basant-se, com en la majoria de les seves obres, en les seves experiències personals.
Aquí, en aquest tema, Hassel va saber descriure la titànica batalla que tenia per objectiu la conquesta del famós monestir, lligat d'alguna manera a la vida del nostre cardenal Despuig, segle i mig abans. Però en aquell univers apocalíptic de la Segona Guerra Mundial, un grup de joves, sotmesos des de la seva infantesa a un entrenament intensiu, una instrucció militar que els convertia en una mena de robots, sempre disposats a complir les ordres més bàrbares i absurdes, autèntiques màquines amb armes de devastació en les seves mans, que es movien, com explica un comentarista, per reflexos condicionats. La reflexió de Hassel és que en el transcurs de la batalla, aquells joves alemanys lluitaran per un ideal gravat a foc en el fons de la seva ment, sense adornar-se que els sofriments que suporten i el cec heroisme són inútils puix que els móbils que persegueixen són reprobables:
«Quina manera de ploure! A bots i barrals. Un veritable diluvi.
Estàvem asseguts sota els arbres. Havíem fermat bé tots els capots per formar una mena de tenda. Eren capots de les SS, d'una qualitat molt superior als nostres. Seguia diluviant. Però sota els nostres capots estàvem quasi secs. Germanet havia desplegat també el seu paraigües. Havíem acabat per encendre foc en la cuina que havíem trobat en aquell habitatge pagès. Ens disposàvem a fer una bona berenada. Quaranta ocellons es torraven a la graella. Porta preparava bolletes de formatge. Dues hores abans, havíem obtingut els cervells de dos bous morts. També disposàvem de julivert fresc. Gregor Martin sabia fer el ketchup amb tomàtiga. Removia tal salsa dins un casc americà. Els cascs eren molt pràctics. Se'ls podia emprar per a moltes coses... excepte per allò que era el seu propi destí. De cop i volta ens posàrem a riure... Heina pixà en mala direcció, contra el vent. I això ens féu esclatar en rialles encara més. Encara estàvem malalts de tant de riure, quan haguérem de córrer, els plats a la mà, sota un núvol d'obusos».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.