Théophile Gautier (Tarbes, Pirineus, 1811, Neully-sur-Seine, 1872), poeta, dramaturg, arqueòleg, crític literari i crític d'art, que va saber com a destacat estilista donar nova vida a la llengua francesa, potser un dels homes que gaudiren de major popularitat, infatigable, prolífic, treia a l'abast del lector la seva emblemàtica novel·la d'aventures Le capitain Fracasse, on posa en joc un personatge dels que diuen de «capa i espasa», amb un cert paral·lelisme amb Dumas.
El Baró de Sigognac, avorrit i trist en el seu castell mig en ruïnes, descobreix, gràcies a una companyia de teatre ambulant un món nou, on trobarà també l'amor d'una bella dama. En el seu paper de Capità Fracasse, l'acció del qual té lloc en temps del rei Lluís XIII, el personatge aconseguí, fins i tot, ultrapassar les fronteres literàries i esdevenir una mena de símbol de noblesa. Així es deia: «O et creus millor que el Capità Fracasse?». Baudelaire i altres contemporanis qualificaren Gautier com «apòstol entusiasta del romanticisme» i això és el que demostrà ser a tots els nivells de producció. No oblidem que publicà devers tres-cents llibres, la qual cosa espenya els esquemes de tots aquells que diuen i prediquen que un bon autor ha de publicar poc. Hem sentit no poques vegades els profetes de la vagància i de les poques llums creatives: «Val més una retxa ben escrita que tota una obra enciclopèdica feta de qualsevol manera...», i obliden que hi ha una cosa que es diu professionalitat i que cada dia té vint-i-quatre hores i que l'home feiner i «il·luminat» no ha de menester consells de ningú. Que ho diguin als grans prolífics insuperables com Lope de Vega, Ramon Llull... i el propi Théophile Gautier. «En un trist pujol de la regió de les Landes, sota el regnat de Lluís XIII, s'hi aixecava una d'aquestes mansions tan abundants en la Gascunya, que els camperols anomenen castells. Dues torres rodones flanquejaven l'habitatge i li donaven un aspecte ben feudal. Des de lluny, un viatger hauria pogut pensar que es tractava d'una casa burgesa; però en apropar-s'hi hauria canviat d'opinió. La majoria de les finestres de la façana estaven tancades per unes planxes, els murs queien i el jardí semblava una selva.
No tot eren runes i desolació. D'una de les ximeneies, corresponent a la zona de la cuina, sortia una finíssima estela de fum: probablement el menjar que allà es preparava era escàs, perquè un vell fumant la seva pipa hauria aixecat més fum...».
Una de les curiositats d'aquesta obra són els noms espanyols o castellans d'alguns dels personatges per tal de donar una nota exòtica a un argument situat en terra francesa. Són anacronismes propis de l'època romàntica i ja sabeu que no hi ha una obra perfecta quan és passada pel sedàs de les generacions, els anys i els segles. Una incoherència en el plantejament de l'obra, en aquells moments molt vàlid, però que avui li restaria versemblança.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.