Neix a Klein-Eichsted, Turíngia, el químic alemany Johannes Wislicenus. Estudià l'ensenyament primari i secundari en el seu país, el mateix que la carrera universitària, i el 1853, poc abans de complir els vint anys, marxà amb son pare als Estats Units. Eren les primeres ones migratòries de l'Europa central vers el continent americà. Allà ell i el seu progenitor cercaren millor fortuna, com tants d'altres. Però Wislicenus preferí retornar a Alemanya i ja, en la seva terra de naixença, aconseguí feina de professor de química, que exercí a diferents col·legis alemanys i suïssos. Ben aviat s'interessà en les molècules formades pels mateixos àtoms però que es presenten en estructures diferents i manifesten propietats diferents. Es diuen «issòmers» i en alguns casos, les seves propietats són tan i tan diferents que resulta possible, sense cap mena d'entrebanc, deduir-ne l'existència d'estructures molt desiguals. Això es diu, segons el nostre savi, «issometria geomètrica».
El 1863 descobria, per altra banda, Wislicenus, dues formes d'àcid làctic, l'àcid de la llet agre, que només mostraven diferència en la manera subtil de com es comportaven en relació a la llum polaritzada. Aleshores decidí que havia d'existir una diferència igualment subtil en les seves fórmules, diferència que no es podia apreciar amb els sistemes en aquells moments utilitzats per transcriure les tals fórmules. Quan el 1874 Van't Hoff proposà un mètode per disposar els àtoms de les molècules orgàniques en tres dimensions, Wislicenus va comprendre de seguida que s'adaptava de forma perfecta a les substàncies del tipus del par àcid làctic. En basà la teoria i això li valgué que un altre famós científic, el vell Kolbe, conservador a ultrança, el fes objecte de les seves burletes i el volgués posar en ridícul al davant del món de la ciència. Wislicenus es defensà, sense donar cap passa enrere i el temps li donà tota la raó.
Vivim i sempre s'ha viscut en una societat hipòcrita, plena de gelosies i complexos, quelcom que en els laboratoris sublima la misària humana. És ben trist i així de trist ho veia, amb el seu encertat esperit crític, Ramón y Cajal:
«Inútilment persegueixen polítics, filòsofs i sociòlegs la unanimitat dels caràcters i la pau idíl·lica dels esperits. La Natura, atenta al que veu, canvia diàriament els seus tipus i fomenta tota mena de divergències. De ser possible, la venturosa concòrdia sentimental i intel·lectual dels homes regnaria sobre la terra... però això només fins que la decadència més propera arribàs a l'edat de la raó... De la mateixa manera que les fulles de l'arbre, totes les nostres empreses i iniciatives ofereixen dues cares: una de gran lluentor, intensament colorista, dirigida vers el cel; una altra, de tonalitats apagades, que s'orienta vers la terra. Els nostres amics es complauen a contemplar la superfície banyada per la llum; el nostres enemics, contràriament, miren la que es dirigeix cap al terra, i, finalment, els indiferents, quan no examinen la fulla pel seu cantó més prim, passen prop de l'arbre sense dignar-se observar el seu fullam...».
Són les lliçons d'un Nobel que mai no fou pagat, en la seva pàtria, com realment mereixia. Wislicenus passà també per aquesta manca de generositat per part dels seus creditors, els que res important creen, els que res important fan, puix que han heretat dels seus majors molt orgull i poques llums. És curiós com, de vegades, el cervell més curt es pensa que els altres són encara més minvats de cervellera que no pas ell i que amb poc esforç els podrà enganyar. Però a l'hora de la veritat tothom sap córrer vers els ambulatoris a recollir els fruits de la ciència que no sempre mereixen.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.