A la capital de l'Estat, entre tipus populars, com els «mangueros» amb el seu capell d'ala ampla, els aiguadors que porten el líquid bàsic tot conduint carros estirats per ases i pregonant la seva mercaderia, havent-n'hi d'altres més modests, que només duen sobre l'espatla una bota. L'aigua es ven a cinc cèntims el litre i un d'aquests homes ha de fer de dotze a catorze viatges cada dia si es vol guanyar, al cap de la jornada, les pessetes per a dinar i sopar i pagar l'habitatge. De vegades, els aiguadors de carro i ase, venen els càntirs a peça de quatre i el negoci és millor. Un d'aquests aiguadors és el «Matacán», així anomenat per la trista fama que li proporcionava diners ocasionals. Aquells que ja no suportaven el seu ca a la casa i se'n volien desfer cridaven l'Andrés Tobal, que recollia l'animal i el feia desaparèixer.
Era, aquest individu, com dir-ho? La personificació absoluta del seu malnom. Ja sabeu, que durant l'Edat Mitjana, es deia «matacán» a un balcó de pedra, en les fortificacions, el solatge del qual presentava obertures per on els defensors podien llançar tota mena de projectils als seus enemics. Així era el tal Andrés. Amb aquell capallot ocultava sempre els ulls però quan alguna vegada aixecava la vista en sortien flamades d'un odi que per algun motiu el perseguia dia i nit. També diuen «matacán» a un verí per a matar els cans, i especialment a la «nou vòmica», i ja per extensió, a la llebre enverinada. I «matacán» serà igualment el «dos de bastos» en un joc de cartes, el joc de la «cuca»... És igual, qualsevol comparança ens serviria igualment, puix que l'Andrés Tobal matava els canets a garrotades i sentia una especial complaença tot veient-los queixar-se i agonitzar. Diuen que tingué el seu càstig quan un mal dia, refiant-se d'un gran gos de Dalmàcia, que no semblava estar rabiós i hi estava, li clavà una mossegada al turmell.
La malaltia virulenta, que es caracteritza per fenòmens d'excitació, de paràlisi i de mort, s'apoderà d'ell i diuen que finí la vida, fermat a un llit de l'hospital, i sense fer altra cosa que llançar lladrucs roncs i apagats als quatre vents. Tobal havia nascut a Ginzo de Limia el 1867.
Aquest personatge em recorden les també tristes manifestacions d'un escriptor, ja vell i mal de coure, que té un odi demencial als cans i als seus propietaris. Si ell comandàs no n'hi hauria cap pel carrer, ni a les cases, ni tan sols al camp. Es lamenta de les merdes d'aquests pobres animals com si ell mateix no cagàs cada dia. És cert que una de les matèries municipals pendents consisteix en una normativa que no deixi anar els cans a lloure, tots sols, o sense fermar, per la via pública, i de la mateixa manera que els policies de l'ORA posen multes als cotxes, altres agents de l'ordre facin el mateix amb tots aquells que no recullen els excrements dels seus animals.
Tanmateix, només un pobre imbècil pot pretendre, en el nostre món, de cada vegada més sensible i ecològic, l'extermini total de la raça canina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.