Mor Fritz Schaudinn (1906)

TW
0

Tal dia com avui, a Hamburg, mor el zoòleg alemany Fritz Richard Schaudinn (Röseningken, Prússia Oriental, 1871). Les seves investigacions van des de la fauna àrtica als paràsits de les malalties tropicals. En el primer cas, viatjà a les terres glaçades el 1898 com a membre d'una expedició exploradora. Però en el segon cas, la seva contribució a la ciència fou molt més important, puix que fou el primer a demostrar que la dissenteria estava causada per una ameba. El seu millor èxit fou el 1905 quan descobrí l'espiroqueta «Treponema pallidum», responsable de la sifilis. Això era no només important des del punt de vista científic sinó també cultural. Com és sabut, aquesta malaltia venèria, produïda per contagi via sexual i que pot esser transmesa per herència, es desenvolupa, després d'un període prodròmic asintomàtic de tres setmanes, en quatre fases: període primari, en el qual apareix en el lloc de contacte el xancre dur o infectant, vora adenopaties regionals no doloroses; el període secundari, després de la disseminació del germen per la sang, als tres mesos i caracteritzat per lesions cutànies específiques juntament amb una sintomatologia general; període terciari, que apareix als quatre anys del contagi i ocasiona lesions viscerals profundes de morfologia peculiar; i període final, als vuit o deu anys del contagi, amb una intensa afectació del sistema nerviós central i produeix alteracions neurològiques greus, com paràlisi general progressiva, entre d'altres. La llegenda, que aterrí Europa en els segles XVI a XX, explicava que els mariners espanyols postcolombins havien duit la malaltia d'Amèrica quatre segles abans. També explicaven que això era a causa d'haver tingut relacions sexuals amb indis dels Andes, els quals les havien tingut, abans, amb les llames, aquells curiosos animals de càrrega. La zoofília, per tant, estava al cap de tot aquell embolic. Però la ciència, capitanejada en aquest cas per Schaudinn, començava a posar remei al problema. Hi ha diverses reaccions que posen de manifest la contaminació sifilítica, fins i tot en la seva fase inicial, com és la reacció de Wassermann, que descobrí el seu mètode de diagnòstic tres anys després que Ehrlich i el seu equip descobrissin la teràpia específica per a tal malaltia. El test de Nelson fou també molt eficaç. La malaltia sol respondre bé al tractament precoç amb penicilina G.

De vegades, però, curen espontàniament.

Més preocupant ha estat la sífilis congènita, la que és adquirida pel fetus durant l'embaràs... Això pot produir avortament, part prematur o mort del fetus. En canvi les lesions que apareixen durant la infantesa són semblants a les del segon i tercer període.