Nàufrags a Sóller (1916)

«Ha arribat a aquest port la tripulació completa de tretze homes de la goleta francesa France et Russie, matrícula Facamp, de cinc-centes tones, torpedinada per un submarí alemany, a les setze trenta hores d'ahir, al davant d'aquestes costes, a cinquanta milles. Conduïa ciment des de Saint Sains Rhoue a Tunísia. Els nàufrags han estat ben atesos per l'adjudantia de Marina i l'autoritat local».

No era gens estrany això d'haver de recollir nàufrags estrangers en el port de Sóller durant la Primera Guerra Mundial. Mon pare me'n contava un altre cas, els supervivents de la tripulació d'un submarí italià, enfonsat per un vaixell alemany, en aquestes mateixes costes de la tramuntana. Ell, essent infant petit, els observava, allà, refugiats o confinats, en la part dels molls, tot el dia prenent el sol i cantant alegrement:

-La cucarracha! La cucarracha! Ya no puede caminar...

Cançó de moda aleshores, importada de la Revolució Mexicana.

Julián Amich, en el seu llibre Burlando el bloqueo, explicava quina era l'actuació dels submarins alemanys contra els vaixells mercantils en aquell conflicte mundial que tingué una durada de quatre anys, des del 1914 al 1918. Entre altres curiosos relats, llegim: «La naviliera catalana havia venut tota la flota, i ell havia embarcat de segon oficial a bord del vapor Joaquín M. en viatge de càrrega general... A quatre-centes milles... els sortí un submarí alemany... El buc d'aquell corsari estava oxidat, brut i per tots els seus detalls es veia que havia sortit de la seva base molt temps enrere. Saludà amb un tret de canó i en saber que es tractava d'un vaixell espanyol, s'apropà. L'aspecte de la seva tripulació era lamentable. Despentinats, bruts, amb aspecte famèlic, miraven el vaixell espanyol amb cara d'homes idiotitzats per l'odi i les privacions. Aquella gent anava per la mar, setmanes i setmanes, aficats en aquell buc metàl·lic, quasi sense poder-se moure, tenint, fins i tot, racionats, l'aire i l'aigua, sense parlar amb ningú més, sense veure altra manifestació humana que la seva, en compliment d'un deure molts cops desagradable. I aquell grup d'homes que vivien aïllats del món, desesperats, afamegats, sense altra missió que destruir, a la vista d'aquella presa sentiren fins al paroxisme les seves ànsies d'anihilament i de mort... El nostre capità es posà en comunicació amb el comandant alemany, i fou inútil que li donàs paraula de tornar al port de sortida, descarregar el que duia en les bodegues i presentar la dimissió del seu càrrec; se'n varen riure d'ell quan oferí descarregar allà mateix, en alta mar, i tirar la càrrega a l'aigua. No fou escoltat en posar de manifest el perill, la quasi certesa de morir de fam i de set a què exposaven els mariners espanyols, abandonant-los a la seva pròpia dissort, enmig de la mar, en barquetes fràgils i insuficients. Però res ni ningú podria tòrcer el desig de destrucció i botí que animava aquella gent. Sobre algú havien de prendre revenja de la trista vida que portaven...».