Aquell juny del 36, l'escriptor, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949), un dels fundadors dels partits d'Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, fusionats el 1931, i militant després en l'Esquerra Republicana de Catalunya, ja havia advertit, des dels mitjans, que el soroll de sabres era el major dels perills contra la República.
No anava gens errat. Coneixia, des de feia molts anys, a causa de la seva vocació cabdal que era el periodisme, activitat que el dugué a dirigir els diaris La Publicitat i La Nau, i les revistes, La Avanzada, La Nació i la Revista de Catalunya, les inquietuds de les casernes. Amant del seu país, per damunt de tot, publicà la voluminosa Història nacional de Catalunya, un autèntic monument bibliogràfic. Però vingué la guerra i la desfeta i Rovira s'hagué d'exiliar després d'un èxode força penós. D'aquell èxode a través dels Pirineus en va fer memòria en uns textos ben emotius, Els darrers dies de la Catalunya Republicana, uns textos que acaben amb un document encara més emotiu, si cal, el jurament de l'exiliat:
«Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio amb la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut. Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi- més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal».
Passarien els anys. I tanmateix, Catalunya.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.