Neix Charles Parson (1854)

Miquel Ferrà i Martorell14/06/03 0:00

Neix a Londres, Anglaterra, l'enginyer Charles Algernon Parsons, tercer fill del Comte de Rosse. Després d'una infantesa aristocràtica, amb l'educació selecta i els privilegis corresponents, estudià a les universitats de Dublín i Cambridge per a dedicar·se a l'enginyeria, la seva veritable vocació. Ja de tot d'una s'interessà vivament en la manera de millorar la màquina de vapor, en particular, per tal que fos més rendible. Recordem que tal enginy, segons el disseny de Watt un segle abans, utilitzava l'energia del vapor per a moure un pistó de la part del darrera cap endavant i de forma recíproca, i aquest moviment es convertia, un cop acoplat com pertocava, en el gir d'una roda. Ja d'altres, des del temps de Watt, havien suggerit que si s'enviava un broll de vapor contra les paletes muntades entorn d'una roda, el moviment giratori seria directe i produiria molta més velocitat de gir. Aquesta idea es convertia en aquells anys, de la darrera vintena del segle XIX, en una autèntica necessitat, ja que era molt útil per als generadors elèctrics del tipus Faraday, contruïts mitja centúria enrere. Es a dir, si es modernitzava la turbina de vapor, segons aquells principis, es conseguiria no només energia mecànica sinó també elèctrica. Tanmateix, l'enginyer s'enfrontava a un problema de resistència física, això és, que la roda hauria de suportar la tensió mecànica que suposa una ràpida rotació. Es per això que l'experiment fallaria si no es disposava per a la construcció de l'enginy d'un metall capaç de resistir la calor i de controlar el vapor, que aquest no tingués cap punt, diríem bord, d'escapament.

Parsons, amb paciència i tot el temps necessari, dugué a bon terme totes aquestes innovacions i millores i el 1884 construïa amb gran èxit la primera turbina pràctica de vapor. Cada nou model, fins el 1894, superaria l'eficàcia del primer. Es en aquesta data que Parsons treballà en vaixells que portassin aquesta maquinària i el 1897 va fer la seva demostració més sonada, tot aprofitant el jubileu de diamants de la reina Victòria. En aquell moment la marina britànica celebrava una gran revista naval i de sobte, o diguem millor, inesperadament, el vaixell «Turbina» de Parsons passà gairebé fregant les naus de guerra, mogut per la turbina, això a trenta-cinc nusos, una velocitat fins aleshores mai aconseguida en la història de la navegació. A més d'això, la sorprenent embarcació relliscava sense fer soroll i suportar vibracions. La reina va restar boca oberta i des d'aquell dia s'imposà, en tot el país, la turbina de vapor en els vaixells de guerra i en els navilis comercials. Com ja hem dit les turbines generaven electricitat però en el cas de l'hèlix d'un vaixell, aquesta era propulsada tan veloçment, que es perdia la seva eficàcia. Entre 1890 i 1900 Parsons hagué de resoldre aquest problema. Treballà en uns dispositius que minvaven la rotació, de manera que girant les turbines al màxim, l'hèlix es movia a la dècima part del gir. Amb aquesta reforma la màrina naval era gairebé perfecta. Tingué Parsons el seu reconeixement, puix que el feren cavaller el 1911. Morí vint anys després, durant un viatge en vaixell, a l'altura de Kinston, Jamaica.