Miquel Ferrà i Martorell13/06/03 0:00
TW
0

En aquesta data, Velázquez pinta el retrat cinegètic de l'infant Don Fernando d'Àustria, germà del rei. Porta capell de caçador i arcabús a les mans, calçons bombats i gipó amb coll blanc. Vora d'ell, el ca llebrer. Al fons, el bosc. Un retrat que mostra, malgrat tota la seva pretesa magnificència, els trets malaltissos del personatge, magre, pàl·lid i amb aquesta lletjor de cara que pot ser els signes de degeneració genètica, tan freqüents en determinades nissagues reials del barroc. Però la cosa és que un tal Joan Rana, també caçador, tingué enveja d'aquell retrat i el volgué emular amb la seva figura. És clar que no fou Velázquez el pintor que el portà al llenç sinó un anònim. També podem comprovar que Juan Rana no era magritxol, com Don Fernando, sinó grassonet i baix d'estatura, al contrari de l'altre. I que feia Juan Rana segons els seus contemporanis i companys de caça? Doncs en lloc de cobrar-se senglars, cérvols, ànecs, o en el millor dels casos, llebres i conills, matava granotes a escopetades. Sí, a trets d'arcabús, en terres humides. I es fartava de menjar cuixes de rànids. Després, anava a la taverna i deia que en aquella jornada s'havia cobrat tantes i tantes peces, com si parlàs de cacera major.

Potser és per això que Juan Rana simbolitza el personatge astut, manipulador, mentider, que tergiversa qualsevol cosa i la contempla després com una veritat pròpia, i és per això que en castellà existeix la dita de «salir rana», que significa defraudar. És ben cert que aquest personatge, que podeu contemplar en la nostra il·lustració, ens recorda alguns individus de l'art o de les lletres que tot pecant d'egòlatres i narcissistes, es passen la vida cercant qui els admiri i qui els estimi, de vegades, amb molt pocs mèrits de veritat.

Hem conegut poetes d'aquesta terra capaços de fer-se, ells mateixos, amb pseudònim per signatura, una crítica o una crònica de les seves pròpies obres. Qui amb nom fals ha sabut pastelejar a gust, atacant aquell i defensant l'altre, i sense acabar mai de donar la cara. Qui amb anònims ha intentat rebaixar la fama d'altri en benefici propi. Qui creu que això de ser un home de lletres el fa superior a altres professionals de diferent gremi i que tot li ha de ser perdonat mentre la seva obra tengui alguna qualitat. Però no és així, la pudor d'una soll se sent de lluny per guapes que surtin les sobrassades. Corrupció en els jurats de premis literaris, sotmesos a l'amiguisme i les conveniències comercials. Corrupció en el tractament de certes obres per determinats mitjans de premsa i ràdio. Corrupció en els endolls oficials a l'hora de rebre privilegis i subvencions. És una realitat que als nostres dies, els Joan Granota han proliferat com esclata-sangs bords en temps de la tardor.