Moren els bisbes bessons (560)

Sa mare, Protagia, descendia d'una de les famílies romanes que des d'antic s'havien establert a França, donzella molt rica, que dugué al seu matrimoni, com a dot, la terra de Salency. Criaren els bessons dins un ambient selecte i després els enviaren a estudiar a Vermand, la capital d'aquell territori. Eren uns joves molt místics, que s'allunyaven de les bauxes dels seus companys i eren molt donats a les devocions eclesiàstiques. Ja essent nins, buidaven, en absència dels seus pares, bona part dels queviures que hi havia en el castell on residien i els anaven a repartir entre els pobres. Fins i tot, un dia, el pare s'enfadà molt amb Medard, puix que havia regalat un dels cavalls preferits del cavaller, que hi havia en les estables, a un passatger que es queixava que els lladres l'havien atacat prop del castell, deixant-lo sense cavalcadura.

No foren, ja consagrats, i després, en honor als seus mèrits, nomenats bisbes, molt diferents en les seves accions altruistes. En el cas de Medard, diu un biògraf que «estava tan lluny de considerar la mitra com un títol d'autoritat, que els setanta-dos anys, se'l veia amb admiració córrer els pobles, els llogarets i les barraques, ensenyant, instruint, predicant i confirmant amb un esforç exemplar.

Desolat pels huns, els vàndals i els hongaresos tot el país que banyen les aigües de l'Oise I el Somme, no trobaren altre recurs les ovelles perdudes que la immensa caritat d'aquell sant Pastor; però com que la ciutat de Vermand es trobava sense defensa, i exposada sempre seguit als atacs dels bàrbars, cada dia es despoblava més i més; per això, el Sant va transferir la cadira episcopal a la ciutat de Noyon, que ja en aquell temps era plaça forta, i que després es va fer famosa ciutat de França, condecorada amb l'honor de comtat. Tot i que era tan dilatada la diòcesi de Noyon, sembla que encara no ho era prou per a la gran missió que Medard s'imposava i per això, havent restat buida la càtedra de Tornay, volgué el poble, obstinadament, que havia de ser el seu bisbe el nostre Sant.

Això significava augmentar la feina sense afegir-hi cap mena de pagament. Però era el que Medard volia. Però en aquell temps, els cànons prohibien severament el trànsit d'un bisbe d'una diòcesi a una altra, per la qual cosa Medard es negà a fer-ho. Tanmateix, el rei Clotari, que tenia la seva cort a Tornay, juntament amb l'arquebisbe de Reims Remigi i els altres bisbes de la província, acudiren en representació al papa Hormisdes i li explicaren la necessitat que tenia aquella església de Medard, puix que s'hi conservava, en bona part del territori, la idolatria. Aleshores, el pontífex manà al sant que governàs com administrador aquell bisbat, però sense deixar l'altre, cosa que Medard féu de bon grat...».

Semblant biografia fou la del seu germà bessó. Visqueren el seu ministeri (i magisteri), per arribar als cent tres anys. (Qui tingués la fórmula!).