Els inquisidors contra els luterans (1558)

Miquel Ferrà i Martorell04/06/03 0:00

Terrible fou la persecució de possibles luterans o sospitosos de protestantisme per part dels agents del Sant Ofici de l'Inquisició. Sembla que allà on més n'havia era a Sevilla. Alguns dels denunciats, Casiodoro de Reina, Cipriano de Valera i Antonio del Corro, pogueren fugir. Però els detinguts foren més de vuit-cents. Els relaxats foren vint-i-un i els penitenciats vuitanta. Això vol dir una immensa foguera de reus cremats vius i en públic. Entre els sentenciats hi havia l'aristòcrata Juan Ponce de León, fill del comte de Bailén, i familiar de aquella sor Clara Ponce de León, una de les fundadores i primera abadessa del convent mallorquí de les Caputxines, a Palma, que morí el 1705. També s'hi comptaven alguns clergues i dones. Però el procés més sorollós fou el de l'arquebisbe de Toledo, fra Bartolomé de Carranza, figura prestigiosa del Concili de Trento i Primat d'Espanya. Això va sorprendre tothom i Ambrosio de Morales, com ho faria un modern periodista, explica com fou la detenció i empresonament d'aquell home que fins aleshores s'havia cregut intocable. L'acusaven d'haver fet en la seva obra «Comentarios al catecismo cristiano», algunes proposicions dubtoses de marcat accent luterà. En realitat es tractava del setge de tres enemics seus: l'inquisidor general Valdés, el teòleg Melchor Cano i el rei Felip II. Durant disset anys el vàren sotmetre a procés i tanta sort que el papa Pius V el reclamà a Roma, per seguir allà el judici, cosa que segurament el salvà de la mort, puix que la sentència condemnatòria fou suau. Tanmateix, Carranza no pogué tornar mai més a la seva arxidiòcesi.

«Pujaren Diego Ramírez, Rodrigo de Castro, l'algutzir major Pedro de Ledesma i vuit o deu familiars del Sant Ofici amb vares, i tocant a la porta de la cambra on dormia fra Alonso Sánchez, el frare llec, respongueren des de dintre: Qui és? I els de fora: Obriu al Sant Ofici. Obriren llavors, i deixant guàrdies en aquelles portes passaren a la cambra de l'arquebisbe, on havent-lo demanat a crits, respongué aquest: Qui és? I respongueren: El Sant Ofici. I demanà aleshores l'arquebisbe: Es troba amb vosaltres el senyor Diego Ramírez? I els de fora digueren: Sí. I llavors obrí un patge i l'arquebisbe va córrer la cortina del llit, i tenia el cap aixecat sobre el colze, sobre el coixí. Entrà Don Rodrigo al davant i darrere d'ell, Don Diego amb sis o set homes. Don Rodrigo arribà fins el llit i fent-li primer una gran cortesia, posà el genoll en terra i li digué amb llàgrimes: Il·lustríssim senyor, que Vossa Reverència em doni la mà i em perdoni. L'arquebisbe demanà: I per què Don Rodrigo? Aixecau-vos!; i ell seguí dient: perquè vénc a fer una cosa que en el meu rostre Vossa Reverència podrà veure que és contra la meva voluntat. I decantant-se, féu senyal d'apropar-se a l'algutzir major, el qual, ja vora el llit, digué: senyor il·lustríssim! Jo soc només instrument del que mana: Sia Vossa Reverència pres el Sant Ofici... I l'arquebisbe, sentint-se anomenar en els papers, es deixà caure, amb gran torbament, sobre el seu coixí...».