«Es parla molt poc dels anys 50, ja és hora de donar llum a l'època»

Jaume Mateu fa cara de bona persona. Però la seva literatura no ho és. Com manen els cànons, al darrere del funcionari bunyolí nascut el 1957 s'hi amaga un home capaç de perfilar i radiografiar la societat d'un petit poble de la Tramuntana mallorquina als anys cinquanta amb dues morts violentes pel mig. Aquesta seria una sinopsi molt breu de La Pietà, la novel·la que li va suposar guanyar el III premi Alexandre Ballester i donar-se a conèixer com a narrador. Malgrat la cara de bona persona.

-Jo havia començat amb la poesia, que és molt exigent, perquè amb molt poques paraules has d'intentar dir moltes coses, però crec que tots els escriptors som una mica novel·listes, que volem explicar més coses, reflectir un tipus diferent de missatge. Crec que és un camí natural, tot i que jo tornaré a la poesia perquè m'agrada molt per la seva exigència. -Em fa una mica de vergonya dir que l'ou original del llibre és del 1987. De tota manera, el temps real d'escriptura ha estat d'un any de feina seguida, tot i que els orígens del llibre es remunten a molt de temps enrere. Sé que mai no seré un autor prolífic perquè som un cagadubtes i no tenc facilitat per expressar-me. -Jo som de Bunyola i quan un comença una nova etapa en la seva creació literària el que vol és anar sobre segur, amb la qual cosa reflecteixes els ambients que coneixes millor. A més a més, es parla molt poc dels anys cinquanta i ja va sent hora de donar llum a aquella època. -Hi ha tres personatges centrals que assisteixen a dues morts i un sergent de la Guàrdia Civil tafaner que arriba al poble i no coneix la vila i la va coneixent a través d'ells. És una novel·la molt de personatges. -Sí, són una excusa, però a la vegada són capitals perquè són morts violentes i com a tals rompen els esquemes relacionals de les persones. A més a més, fan surar aspectes com la bruixeria i la religió.