A París estant, Toulouse Lautrec rep la visita del metge. D'alguna manera i malgrat les reserves d'aquest, l'artista s'adona que està greument malalt, camí d'una mort que no ha de trigar molts mesos. Durant quinze dies, d'aquell mateix mes de juny, posa en ordre el seu taller, examina els quadres, signa els que més li agraden, rebutjant els altres, amb excepció d'aquells que retoca i posa entre els seleccionats. Els primers dies de juliol se'n va a la seva terra de naixença, el Languedoc. S'acomiada dels seus amics a l'estació ferroviària, parisenca, d'Orleans i diu: «Sé que ja no em tornareu a veure... Ja sabeu el que us vull dir... En esser mort tindré el nas de Cyrano...».
Lautrec s'instal·la a Tausac, prop d'Arcachon. Allà pateix un terrible atac d'apoplexia i sa mare el porta al castell de Malromé. Però al llarg del mes d'agost la paràlisi s'apodera de tot el seu cos. Ja no pot caminar. Ja no té forces ni els músculs l'obeeixen. Deixa de menjar. A primers de setembre, un parell de dies abans de morir, un sacerdot amic de la família el visita. En demanar-li què és el que més enyora, Lautrec diu que el seu hort de París. A quin hort es referia?
Toulouse emprava per a pintar un jardí situat a la part baixa del carrer de Caulaincourt. Montmartre era en aquell temps una zona residencial, amb caràcter de ruralia, que conservava unes vinyes de producció famosa i estimable. Escriu l'historiador Henri Perruchot que aquell «jardí era en realitat un hort amb conreus en la meitat de la seva extensió; la resta estava abandonada a les males herbes i els arbusts. Hi abundaven les liles i hi creixien magnífics arbres com el plàtan d'ombra, el sicomor, el tell. El propietari de l'hort havia concedit un especial permís a Lautrec per tal que pogués pintar en aquell racó tranquil. Allà es desintoxicava de les seves nits de bauxa, balls públics i cabarets. Era, doncs, amo de l'indret un tal Mestre Forest, un exfotògraf, que emprava l'hort, només, per a disputar concursos de tirar amb arc i fletxes, un exercici al qual era molt bon afeccionat. Entre els diferents retrats que pintà Lautrec en aquell jardí hi figura el de Marie-Clementin Valadon, mare d'un infant que, reconegut per l'artista espanyol (català) Miquel Utrillo i Molins, corresponsal del diari La Vanguardia, a París, es convertiria en el pintor de Montmartre per excel·lència Miguel Utrillo. Lautrec guardava el seu cavallet i pinzells dins una caseta existent en el jardí mateix. Al costat de les eines i instruments de l'ofici no hi mancava mai una bona provisió de vins i licors...».
Una altra model que pintà en aquell hort de Montmartre fou Berthe la Sorda. El pintor hi tenia també una gandula on hi prenia el sol de primavera o hi escorxava, en llargs somnis, les gateres.
La seva pintura era genial. La llum de l'hort, una autèntica troballa. La seva dedicació a l'alcohol, una dissort. Per això només va viure trenta-set anys.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.