La premsa de Palma, en les seves seccions esportives, destaca el gran èxit que tenen les «sensacionals» curses de motocicletes al velòdrom «El Veloz». El programa consistia -escriu el cronista- en una cursa de deu quilòmetres, amb un premi de cent cinquanta pessetes; una cursa de cinquanta quilòmetres, amb un premi de cinc-centes pessetes, i una cursa, anomenada de la mort, quilòmetre llançat pel notable motorista Joaquim Vidal, sobre una moto Indian de vuit vàlvules».
«Que cadascú corri tant com li ho permetin el seu motor i ell mateix. Des de l'instant de la sortida tots tenen les mateixes possibilitats. Si aconseguim treure un minut d'avantatge al primer corredor d'una marca competidora, es farà el senyal de calma. I aleshores, cadascú es limitarà a mantenir la seva posició... «Són els mots d'un home que fou molt famós en el món de les curses, Neubauer, les memòries del qual ens poden fer, d'alguna manera, reviure aquelles competicions dels anys 20, després de la Primera Guerra Mundial, quan a causa del conflicte tant havia avançat el sector industrial del motor... Les motocicletes cridaven molt l'atenció del públic per la seva lleugeresa i velocitat... No és estrany que les criatures tinguessin, entre les seves joquines més estimades, les motos en miniatura».
Es una autèntica fascinació: «Un xafogós dia d'agost, una moto corre sorollosament per una carretera que enllaça Novara amb el poblet de Galliate; és una moto Guzzi, pintada de vermell detonant. En la selleta, un al·lot espigat, que encara no té setze anys, amb una cara atractiva i seriosa. El vent de la marxa juga amb els seus espessos cabells rossos... És Achille Varzi».
Un altre cop Alfred Neubauer, a la descoberta de campions de la velocitat. Esportistes vocacionals. Pilots agosarats i ambiciosos.
«Achille és allò que el seus camarades anomenen un ocell rar. No va de romanços ni de llibres escolars ni dels antics grecs o romans com Soló, Cató o Tàcit. Achille somnia en altres herois, homes de carn i os, les grans figures de les pistes de curses, els herois del motor...»
Potser sentiments semblants animaven la gran afecció pel motociclisme del nostre Joaquim Vidal. Com aquell famós Hernann Lang...
«Realment -diu Neubauer-, hi ha persones que tenen un sentit innat per als motors, cas de Hermann Lang. Ningú no el podria enganyar. Sap perfectament fins on pot resistir una màquina. No és un pilot senyorívol... Només té una afecció: les curses de motos. Corre amb una màquina vella, que ell mateix recompon a cada punt, peça per peça, havent guanyat la cursa del circuit de Solitüde. Dos dels seus germans es mataren en sengles accidents motociclistes. També ell n'ha tingut, d'accidents: ferides al crani, a la cama, a l'esquena... i encara corre. Amb un peu enguixat va guanyar el Campionat de Muntanya el 1931 a Alemanya...»
Com una droga. Una droga dura.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.