Curzio Malaparte, pseudònim del periodista i escriptor italià Kurt Erich Suckert (Prato, Toscana, 1898-Roma, 1957), personalitat inquieta i exhibicionista, que dugué una existència molt dinàmica i fou voluntari en la Primera Guerra Mundial i corresponsal de premsa en la Segona, estimava, amb aquesta passió i alhora ull crític, la seva Toscana. Resultat de tals sentiments és la seva obra Maledetti Toscani, en què analitza mil aspectes d'aquella gent seva, àdhuc les dites populars, com aquella que afirma que «els toscans tenen el cel en els ulls i l'infern en la boca...».
«He obert la finestra i és primavera, tanc la finestra i és primavera. M'aprop al mirall, i la imatge que s'hi mou dins, aquests cabells grisos, aquests ulls cansats, aquesta arruga enmig del front, aquest reflex verd de la persiana sobre la mà que em toca la cara?, és primavera a Prato, dins la cambra de la pensió de Caciotti al costat de la façana del Duomo, feta com una bandera de faixes de marbre blanc i vert de Figline. I és primavera a Prato, la trona de Michelozzo i de Donatello, on els angelots estiren les seves mans per donar aliments als coloms teixidors que fan la llançadora entre el Duomo i el monument a Manzoni. Torn a obrir la finestra, i el cel que forma una llunyana cúpula sobre la plaça, sobre la via Magnolfi, sobre la vall verda de Bisenzio, entre la gespa groguenca i la nuesa del massís de Spazzavento, s'escampa per l'habitació, entelat el mirall del fons amb el seu alè blau, l'ampolla de vidre plena d'aigua de Filéttole, el tassó buit i la pàgina blanca sobre la taula tacada de tinta.
A Prato és primavera, és encara primavera, però no surt ja de la plaça com en altres temps, la veu del Carnaccia en guerra amb els altres cotxers davant l'hostal, ni els crits dels venedors de pastissos i llepolies, drets amb el seu gran cistell sota el braç a la cantonada on nasqué Filippino Lippi, ni la crida del que despatxa panets calents en el cap de cantó del carrer Agnolo Firenzuola, ni les veus tristes dels pastors joves que a l'alba baixaven de la vall de Bisenzi per la porta del Serraglio amb la taula de formatges en equilibri sobre el cap, i aquells avvigioli blancs i tendres, que són formatges frescs de llet de cabra, estesos sobre unes petites estores de palla...».
Havia retornat Malaparte a les seves arrels. Havia viscut massa horrors arreu de l'Europa en guerra: Polònia, Alemanya, Rússia.
Havia passat de ser exfeixista, després de descobrir que Mussolini era un boig, i que Itàlia, dins les mans del Duce, anava directament al desastre, a exercir d'oficial d'enllaç amb les tropes aliades. Retornar a Prato, a la seva Toscana, era retornar a la pau, a la senzillesa del poble, a la vida tranquil·la i satisfeta, amb la primavera com a teló de fons.
I parlant de tot. No coneixeu Prato, aquesta bella ciutat al NO de Florència? Doncs us n'he de recomanar la visita per dos motius: el barri antic amb la catedral romànica-gòtica, tan original, amb el campanar de sis pisos, les seves rosaces transparents a la façana exterior, el seu gran rellotge medieval, el seu estel de vuit puntes emmarcant la gran capella lateral, la trona de pedra en el cap de cantó que mira a la plaça, les nombroses escultures i pintures, i, en segon lloc, l'arxiu Datini, del segle XIV, que conserva importants documents per a l'estudi del comerç català i mallorquí de l'Edat Mitjana.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.