Un dia en el diari de Guareschi (1944)

Miquel Ferrà i Martorell27/05/03 0:00

L'escriptor i periodista italià Giovanni Guareschi (Fontanelle di Rocabianca, Parma, 1908 - Cervia, Ravena, 1968), presoner dels alemanys, passa els darrers temps de la Segona Guerra Mundial en un camp de concentració. L'autor de relats amb personatges tan entranyables com Don Camilo i Peppone, o la Clotilde i la senyoreta Troll, humorista cent per cent, ens deixava el seu testimoni de captiveri, dia a dia, i així, tal dia com avui, explica que «sobtadament, amb la terbolesa que caracteritza tota acció que es manifesta en aquest món, heus aquí un dia de sol després de cent de ventosos i ploviscosos. Sol abrusador, que fon el quitrà de la teulada dels barracots i posa ofegador l'aire dels compartiments.

Els homes s'alliberen de les seves pelleringues, es lleven les robes miserables i brutes i s'ajeuen sobre la sorra per tal d'eixugar els seus cossos, humits encara d'hivern. Ossos al sol. Ventres enfonsats. Costelles que suren. Omòplats que semblen voler foradar la pell. I les articulacions són el mateix que nusos gruixuts, i acudeixen a la meva imaginació les reproduccions dels llibres de medicina o els gravats de les velles il·lustracions: els malalts de pesta de Canton, aspectes de la misèria a l'Índia...».

Guareschi, que havia dirigit revistes d'humor, com Il corriere emiliano, o Bertoldo, tasca que després de la guerra reprendria en la revista Candido, manejava, per primer cop, amb la seva ploma, un aire tràgic del qual voldria fugir definitivament amb les primeres obres de pau i reconstrucció.

«El sol i el vent han secat el safreig. L'aigua negrenca i el joc dels reflexos creaven en mi una il·lusió de vida subterrània, miteriosa; era com mirar a través del vidre d'una finestra oberta a un altre món. Això és una altra frustració, i el meu pensament no pot ja evadir-se capficant-se en aquella suposada profunditat, perquè hi puc veure el fons de sorra, i la gent s'hi atura, ben a la vorera, com ho faria al davant d'una porta que no s'ha d'obrir mai més...».

Aquell mes de maig era com l'entrada de l'estiu. Mentrestant, l'aviació aliada bombardejava amb sis mil aeronaus la zona ocupada pels nazis entre Bèlgica i Bretanya. Hitler autoritzava Kesselring per a començar una retirada metòdica i austera del territori italià i ja s'estava a poques setmanes de la gran invasió del dia D, la més gran ofensiva de la història.

«Durant l'hivern, els meus companys de captiveri, es deixaven mostatxos, barba i cabellera. Ara tots es tallen els cabells, arrabassant-se la pell del crani amb fulletes d'afaitar. No és una qüestió higiènica, sinó l'acostumada mania autolesiva que tenim un poc tots els italians...».