26/05/03 0:00
TW
0

P.GIMÉNEZ.Palma.
La gran indústria del cinema, creadora de somnis i històries meravelloses, ha utilitzat des dels seus orígens la música com a vehicle per potenciar els sentiments que ha volgut transmetre. Un «condensat» repàs a la història de les conegudes com bandes sonores, acompanyat per una anàlisi del fenomen del col·leccionisme i un diccionari d'autors són els eixos vertebradors de Música de cine: historia y coleccionismo de bandas sonoras (Ediciones Internacionales Universitarias). L'estudi, realitzat pels germans Heriberto i Sergio Navarro Arriola amb l'objectiu d'ajudar a donar difusió en aquest fenomen, omple també un buit important a la bibliografia que aborda aquesta temàtica.

«Va ser fa 25 anys. El meu germà Sergio tenia 13 anys i jo en tenia 10. Anàrem a veure La guerra de les galàxies i en sortírem fascinats. Tots dos sabíem que la banda sonora havia jugat un paper molt important perquè la pel·lícula ens agradàs». Heriberto Navarro explica que a partir d'aquest moment els seus jocs d'infància varen estar sempre ambientats per una banda sonora i que el seu interès per la música del cinema anà creixent amb el temps fins avui, en què ocupa el càrrec de secretari de l'Associació d'Amics de Bandes Sonores. Però la idea del projecte sorgí del seu germà Sergio, que malauradament morí l'any passat, abans que el llibre es publicàs.

Sergio Navarro reorientà la seva afició del cine cap al camp de la docència i impartí classes de realització a la Facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Complutense de Madrid. «Ell va ser qui proposà fer aquest manual», afirma Heriberto Navarro.

L'estructura havia de ser «senzilla» i, per aquest motiu, el treball «se centra en els comentaris de les bandes sonores més conegudes i importants seguint un ordre cronològic». En total hi apareixen recollits 112 títols, dels quals s'especifica la fitxa tècnica, una sinopsi, anècdotes que envolten la pel·lícula i el comentari sobre la seva banda sonora.

Previ a aquest estudi, el llibre recull un capítol sobre la història de la música, des dels seus inicis (el 1895) amb les primeres pel·lícules dels germans Lumière fins a l'actualitat.

Tot i reconèixer que aquest repàs s'ha condensat molt, Heriberto Navarro afirma que a la història de les bandes sonores es poden identificar alguns grans blocs. «La música que acompanyà el cinema mut, en un primer moment, no era original, sinó que adaptava composicions clàssiques», indica l'autor, que precisa que «no va ser fins al 1908 quan es realitza la primera composició original. La banda sonora acompanyava les imatges del documental francès L'assassinat del duc de Guisa».

Un altre punt important el va marcar el pas del cine mut al sonor, que ocasionà moments d'imprecisió pel fet que «el públic no acabava de comprendre que la música acompanyàs el diàleg». «Després arriben els anys 30 i 40, les dècades de major esplendor per a la música de cine amb dos compositors clau: Max Steiner, amb bandes sonores com King Kong, Allò que el vent s'endugué i Casablanca, i Wolfgang Korngold, que posà música a títols com El capità Blood i Robin dels boscs». Els estudis de Hollywood creen grans departaments musicals. En aquest període també els premis Oscar creen un apartat (1934) per guardonar la millor banda sonora. Als anys 50, les bandes sonores testimonien l'aparició del jazz, mentre que als 60 «el cinema plasmà la musicalitat de la societat, com aEl graduat». L'any 1977, la banda sonora de La guerra de les galàxies marcà la recuperació de les músiques simfòniques.