Miquel Ferrà i Martorell25/05/03 0:00
TW
0

Tal dia com avui neix a Zonnemaire, Zeeland, el savi físic holandès Pieter Zeeman, que tendria com a professors, a la Universitat de Leiden, Kamerlingh-Onnes i Lorentz. Així, sota la direcció d'aquests, realitzà experiments per demostrar que un focus de llum situat en un camp magnètic intens, posseïa línies espectrals que es dividien en tres composts. Això es va dir «efecte Zeeman» i venia a confirmar el suggeriment de Lorentz en el sentit que els àtoms consisteixen en partícules oscil·lants que un camp magnètic pot afectar. Aquest treball va permetre, doncs, deduir detalls relacionats en la finíssima estructura de l'àtom, i també per saber altres detalls sobre el camp magnètic dels estels. Si una ratlla tan petita i estreta es podia convertir en tres, permetia, tot d'un cop, aclarir el micro i el macrocosmos. Tan important va ser aquesta tasca que el 1902 Zeeman rebia el premi Nobel de Física, encara que compartit amb el seu professor Lorentz. Com hem explicat tantes altres vegades, una matèria investigada no sol ser feina d'una sola persona sinó de la contribució de dos o més cervells científics.

És el cas de Zeeman i Lorentz, puix sembla que no n'hi podia haver un sense l'altre. Hendrik Antoon Lorentz (Arnhem, 1853-Haarlem, 1928) mostrava, mitjançant la seva famosa equació, aquell any de 1900, en el tema de les mesures de massa en partícules subatòmiques, que tal massa variava amb la velocitat.

Cinc anys després, Einstein recollia les experiències d'aquests científics i anunciava la teoria especial de la relativitat, d'on es podia deduir la contracció de Lorentz-Fitzgerald, i per la qual es demostrava que l'augment de la massa per la velocitat no només es duia a bon terme en les partícules carregades, sinó per a tots els objectes amb càrrega o sense ella. En els darrers anys de la seva vida, Lorentz, acompanyat de Zeeman, supervisà els treballs de dessecació del Zuider Zee, un projecte molt ambiciós holandès que convertia en terra fèrtil un terreny d'aiguamolls i poca fondària.

Zeeman morí a Amsterdam el 1943. La reflexió que ens pot suggerir aquesta nota biogràfica, d'un investigador diríem monogràfic, com Zeeman, és la que ens aporta Santiago Ramón y Cajal quan escriu:

«Si ets un modest especialista de la ciència, no t'has de sentir humiliat al davant dels genis enciclopèdics. Si la mina, per aquests explotada, és infinita en el sentit de l'amplària, el teu és infinit vers la profunditat. I si la perseverància i la fortuna t'assistissin, podria ser que trobassis en el teu petit món veritats fondes, sota la qual llum canvien de cara moltes qüestions fonamentals de la ciència i de la filosofia. Allà són les ratlles de l'espectre solar, els raigs X i la radioactivitat de la matèria per provar-lo».