El maig dels Alvareda (1856)

andalusa, o si voleu, en llengua castellana, Cecilia Böhl de Faber (Morges, 1796-Sevilla, 1877), filla de l'hispanista Johannes Böhl de Faber, més coneguda com Fernán Caballero, La familia de Alvareda, ens ofereix una bella pintura literària de la primavera meridional.

«Somreia maig, tan daurat de sol, tan sorollós pel cant dels ocells i la remor dels seus milers d'insectes, tan perfumat per la seva floració, tan alegre i complaent, per ser el mes que, feliç entre tots els mesos, els creients dediquen a Maria. Era la data de les noces de Ventura i Elvira, i aquest dia s'aixecà el sol tan radiant com un amic que s'hagués apressat a ser el primer a felicitar-los. Anaven a sortir cap a l'església. Anna estrenyia sobre el seu cor la filla que tant estimava, aqueixa suau Elvira, tan humil i recollida en la seva felicitat, que baixava el cap com si això la copsàs excessivament, i els ulls, com si l'enlluernàs. L'oncle Pere, més content que en qualsevol altre dia de la seva vida, se superava a si mateix en gests, bromes i dites...».

Fernán Caballero era una gran amant de la natura, de la ruralia, del paisatge camperol. Per a ella, un poblet privilegiat era aquell que disposava «d'un riu o un llac, d'arbres ombrius, de casetes amb verdes persianes, de tavernes per a berenar a cel obert i cobertes per plantes enfiladisses, de paons i gallines de Guinea picotejant en la verda gespa, de bells carrers d'arbres formats en rengles, com esclaus que sostenen parasols per proporcionar ombra constant als passejants...».

Les produccions literàries de Fernán Caballero es distingeixen pel seu verisme, pels caràcters molt ben dissenyats dels seus personatges, per l'accent localista que té tota la seva obra. No manca, per això, qui l'ha considerada la creadora de la novel·la de costums espanyoles de l'època. Dona apassionada, que conegué amors i desamors i també la dura amargor de la vida, espontània en les seves apreciacions, va saber inspirar-se, igualment, en la saviesa popular, la llegenda i el romanç, i així, La família d'Alvareda té per rerefons el romanç de la Mare de Déu del Valme.

«Déu et salvi, Reina i Mare,/ Verge del Valme, gloriosa,/ companya del rei Ferran/ que fores la mitjancera/ per guanyar Sevilla / joia que és tan hermosa...».

Coses a cavall entre el romanticisme i el costumisme.