Ramón María del Valle-Inclán (Villanueva de Arosa, 1866-Santiago de Compostel·la, 1936), el veritable nom del qual era Ramón del Valle y Peña, publicava el 1904 la seva Sonata de Primavera, on té un record per a una germana seva. És Antònia? la mateixa que descriu a Jardín Umbrío i que tant havia estimat, des del punt de vista literari, és clar. O mític, si voleu. Potser ella fou l'única que el va entendre. Ramón era un rar xicot i deixà inacabats els estudis de dret i es traslladà a Mèxic, on durant un temps portà una vida aventurera, personatge curiós, on al llarg de la seva vida es mesclen realitat i fantasia, anècdotes reals i apòcrifes, de manera que resulta ben difícil, o quasi impossible, deslligar de la seva biografia els elements imaginats. Però suposam que Antònia fou ben real:
«Un capvespre, la meva germana Antònia em prengué de la mà per dur-me a la catedral. Antònia tenia molts anys més que jo. Era alta, pàl·lida, amb els ulls negres i el somriure una mica trist.
Morí essent jo un infant. Però com record aquella veu i aquella mitja rialla i el gel de la seva mà quan em duia els capvespres a la catedral. Sobretot, record els seus ulls i la flama lluminosa i tràgica amb la qual, aquests, miraven un estudiant que passejava per l'atri embolicat en una capa blava. Aquell estudiant em feia por. Era alt i magritxol, amb cara de mort i ulls de tigre, uns ulls terribles sota les seves celles fines i dures. Per tal que fos més gran la seva semblança amb els morts, en caminar li cruixien els ossos dels genolls. Ma mare li tenia odi, i per no veure'l, tancava les finestres de ca nostra, les que miraven a l'atri de les Plateries. Aquell capvespre record que ell passetjava com tots els capvespres embolicat en la seva capa blava. Ens abordà a la porta de la catedral, i traient per davall de l'embós la seva mà d'esquelet, prengué aigua beneïda i l'oferí a la meva tremolosa germana. Antònia li dirigí una mirada pregant prudència i ell marmolà amb un somriure: Estic desesperat!».
Aquell estudiant pretenia Antònia. Era un estudiant de poblet que feia a Sant Jaume de Galícia la carrera universitària de Teologia, pobre i un poc sinistre. La qüestió és que Antònia el volia però la seva mare s'hi oposava. Tan ofès i rabiós arribà a trobar-se aquell enamorat que va recórrer a la bruixeria per venjar-se de la que no volia ser la seva sogra. En forma de moix negre entrà a casa dels Valle i la mare començà a tenir rars sofriments i malsons. I cada vegada apareixia, enmig d'aquells turments, el gat negre. La senyora de la casa tenia febre, s'ofegava i manifestava estar rapinyada de tot el cos. Una vella, de les que saben d'encisaments i bruixeries, tallà, a cop de tissores, les orelles del moix, quan, per un moment, el capturà. Va rompre així aquella màgia del diable, però tard, puix que la senyora ja era morta.
Tancaren la casa i decidiren anar a viure durant un temps a Sant Climent de Brandeso. Tenien ja el carruatge carregat, amb tots els seus equipatges, i a l'hora de sortir no trobaven Antònia. La descobriren desmaiada a l'atri de la catedral. Havia tingut un darrer encontre amb l'estudiant. «I quan marxàvem, aparegué en l'atri, amb la capa moguda pel vent, aquell estudiant de Bretal. Portava un benatge negre i sota d'aquest em semblà veure-hi el ratall sagnant de les orelles, retallades d'arrel».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.