Miquel Ferrà i Martorell21/05/03 0:00
TW
0

Era una funció de diumenge en el teatre madrileny del Real. Es cantava la Walkíria. Febrer del 1900. Formava part dels cantats de l'òpera un mallorquí de merescuda fama que se signava Uetam. El periodista o cronista explica: «A primera hora no s'hi veu gaire gent, però tota és ben escollida: la majoria, dilettantis. El que anomenen paradís (amfiteatre) és ple de gom a gom. A la llotja dels senyors Núñez troba la marquesa de Mina, els ulls de la qual, molt dolços, recorden els d'Eugenia de Montijo. Al prosceni de l'esquerra, reservat a la família reial hi ha donya Cristina amb les seves filles, vestides de blanc virginal. La regent passa revista detallada amb els seus prismàtics a tota la sala, aturant-se en algunes localitats ocupades per persones de particular afecte, a les quals retribueix amb un somriure les profundes salutacions. Les petites infantes parlen entre elles, molt educades, les mans creuades sobre la falda. Tot d'una que comença l'òpera, sa majestat es posa unes ulleres gens decoratives, obre una partitura de l'òpera i, abstreta, es dedica a seguir-la sense perdre'n nota. De vegades, si algun endarrerit entra al pati de butaques taconejant, la senyora alça el cap i el mira visiblement enfadada.

En el segon entreacte, la sala es veu ja completa, és torn de moda. Llotges, platees, entresòls i butaques bullen de dames descotades, amb luxosos vestits. És com una sala particular. Tothom es coneix personalment. A dalt, a les davanteres del paradís i en algunes gateres, aquestes llotges esclafades contra el sostre, que regala el Ministeri d'Instrucció Pública, hi ha unes quantes senyores del vull i no puc, satisfetes de poder ullar, desde les altures, noms, vestits i joies...»

En aquests comentaris, Almagro no oblidarà fer alguna lloança de l'art del nostre Uetam. I és que en aquell temps, l'òpera era el rei dels espectacles musicals, el teatre per excel·lència i només els millors, els més escollits per l'enginy i per l'ensinistrament, hi podien triumfar.

Uetam, Francesc Mateu Nicolau, moria a la seva ciutat, Palma, amb la fama de ser el més gran cantant que havia tingut Mallorca.

Havia nascut en aquesta capital el 1847 i com a baix debutà al nostre Teatre Principal el 1869 amb Linda de Chamonix, en el paper de «prefecte». Debutà en el Teatro Real el 1880 amb el paper de Bertramo, de Robert eDiable. La seva llarga trajectòria professional va ser sempre plena d'èxits. Tingué molt bones actuacions a Sant Petersburg, Lisboa, Florència i Roma. I va saber quan era el moment d'aturar, cosa ben difícil en una figura famosa. Es retirà el 1903. Deu anys després, envoltat dels seus, moria en el seu habitatge vora el carrer de la Confraria de Sant Miquel.

Després d'una llarga vida triumfal.