Miquel Ferrà i Martorell16/05/03 0:00
TW
0

El polític Pablo Iglesias (1850-1925), tipògraf d'ofici, i que després fou cap del partit socialista, és elegit president del seu gremi, una posició des de la qual comença, activament, la seva carrera política. Explica un dels seus biògrafs que el jove dubtà abans d'acceptar, doncs els altres membres de la directiva eren homes majors que ell, de reconegut prestigi professional i ell, només un al·lot de bona voluntat, no n'estava gens segur. Així i tot, la resposta dels membres electes de la directiva fou que Iglesias havia d'assumir la responsabilitat de dirigir l'Associació, d'acord amb la voluntat dels qui l'havien elegit.

Escriu Morato que «acceptà Iglesias la presidència i des d'aquell dia resta subjecte i ja per a tota la vida, de les tècniques de la predicació, organització i acció. Comptava vint-i-tres anys i l'acompanyaven homes no units a ell, encara, per vincles d'amistat. D'entre aquests, un o dos havien estat en la Internacional però sense fer altra cosa que cotitzar cada setmana».

Aquestes paraules vénen a dir, efectivament, que en ser nomenat Iglesias president dels associats de la tipografia, havia nascut l'home polític que havia de dur arreu d'Espanya les idees de Carles Marx. És clar que el jove revolucionari va tenir un aprenentatge en la Internacional Obrera que inspirà el seu càrrec, això des del primer moment fins a la fi dels seus dies. S'hi reblí un caràcter ferm, endurit, amb el qual pogué donar un gran dinamisme als afers obrers. Entrà en contacte amb el socialisme científic alemany i, trobant-se amb l'oposició de tots aquells que es negaven a acceptar els seus raonaments de justícia social, hagué de dir i escriure: «Crec que poden ser millorades les condicions dels tipògrafs i no, ben segur, amb l'aïllament i l'estar deixats.

Seria com somniar si pensàssim que el temps i la casualitat han de resoldre els nostres problemes. És una gran errada pensar que els que no sofreixen les nostres mancances i el nostre malestar han d'interessar-se per nosaltres i posar fil a la nostra agulla. És utòpic».

És aquella dita, ajuda't i t'ajudaran. Hi hagué baixes en el si de l'associació, la qual, comptant en un començament amb 369 membres, passava a tenir-ne només 180. Però el caràcter legal de tal entitat la posava a refugi de les persecucions estatals i policials, com era el cas dels membres de la Internacional. Malgrat això, un impressor, patró i empresari alhora, veient-se satiritzat en el butlletí associatiu, decidí acabar amb tal persona jurídica, i acudí al governador civil de Madrid, comte d'Heredia, per tal que aquest, amb una de les seves disposicions, tancàs aquella mena de sindicat obrer. Tanmateix, un dels membres, Felipe Ducazcal, organitzador del famós grup «Partida de la Porra», la mateixa que havia desorganitzat un acte socialista en el Cafè Internacional, es posà de part dels associats i essent amic del ministre de Governació Romero Robledo, aconseguí que els impressors no fossin molestats.